Duels verbals i de gènere

L'origen de Todas las mujeres no deixa de ser curiós; originàriament es tractava d'una idea cinematogràfica que es va convertir en sèrie de televisió (per al canal TNT). Finalment, aquesta sèrie ha estat remuntada i convertida en pel·lícula.

Això explica l'estructura episòdica d'una obra que, paradoxalment, és una de les millors pel·lícules de Mariano Barroso, que repeteix amb Eduard Fernández, amb qui ja havia treballat a Los lobos de Washington (1999) i Hormigas en la boca (2005), i que s'erigeix aquí en protagonista absolut.

Una de les virtuts de Todas las mujeres és la seva habilitat per anar evolucionant d'un registre genèric que comença com un thriller i acaba transitant –i provocant un agradable desconcert– pel drama, la tragicomèdia i l'humor negre. La trama arrenca a partir de la història d'un home que traça un pla per deixar la seva dona –i fugir amb la seva amant– i robar cinc bous al seu sogre; quan això surt malament, emprèn una fugida endavant en la qual demana ajut, successivament, a la seva mare, la seva cunyada, la seva antiga xicota advocada i una psicòloga.

L'estructura del guió, per tant, agafa cos a partir de llargs diàlegs a dos: en cada un dels capítols, el personatge protagonista manté un duel verbal amb una oponent femenina, que acaba mostrant les diferents capes d'una personalitat complexa i contradictòria.

Per aguantar tota la bastida de la pel·lícula cal un gran actor. I, en aquest sentit, Eduard Fernández ofereix un esplèndid recital interpretatiu en la pell d'un perdedor pel qual l'espectador no sap exactament si sentir simpatia o repulsió. Un personatge mentider, miserable, egoista, però també fràgil, venedor de motos i ensarronador, vulnerable en el seu patetisme i finalment commovedor. Cal dir que totes les actrius del repartiment –Michelle Jenner, Petra Martínez, Marta Larralde, Nathalie Poza, María Morales– donen a Fernández la rèplica a l'altura del seu talent.