cultura

Un palau ple de memòries

Joan Francesc Mira presenta ‘El tramvia groc', relat intimista de la seua infància en un paisatge assolat

L'escriptor reconeix que
li ha resultat emocionalment feixuc connectar amb el passat

Amb el seu acos­tu­mat to pre­ci­o­sista, rigorós i deta­llista, Joan Fran­cesc Mira ha cons­truït el relat de la seua infància. Però El tram­via groc (Proa) no és una auto­bi­o­gra­fia a l'ús en què l'antropòleg fa un recor­re­gut cro­nològic i anecdòtic dels anys que van des del seu nai­xe­ment (1939) fins al seu enclaus­tra­ment en un con­vent deso­lat de Navarra. Mira ha optat per fer un exer­cici de lite­ra­tura de la memòria, de “recon­nec­tar” amb el seu pas­sat per des­criure amb emoció con­tin­guda com es va criar en un casa­lot encla­vat en el barri perifèric de València, la Torre, sepa­rat a penes per un cen­te­nar de metres de la ciu­tat. Aquell xiquet, que gau­dia del con­reu de la terra, “la matèria primària amb què els llau­ra­dors de l'Horta han fet un tre­ball d'autèntica orfe­bre­ria durant segles i segles”, junt amb Manuel el Callós i que uti­lit­zava el tram­via que tot just pas­sava per davant de sa casa per a acu­dir diària­ment a l'escola dels esco­la­pis de València, va asse­gu­rar que la seua havia sigut una infància “feliç”. “La infància m'ha dei­xat bon gust i satis­facció, pot­ser pel fet d'haver pogut viure entre dos mons”, va dir amb referència a aque­lla soci­e­tat rural i tra­di­ci­o­nal “pre­tec­nològica” –una antiga ràdio i l'elec­tri­ci­tat eren les úniques moder­ni­tats de què dis­po­sava la família– que s'esmu­nyia entre els seus pas­sos al mateix ritme que tra­ves­sava els car­rers d'una ciu­tat mar­cada encara per la post­guerra.

Així, en un “equi­li­bri ines­ta­ble” –tal com sim­bo­litza la foto­gra­fia de la por­tada– va créixer Mira envol­tat d'un pai­satge hui ja des­a­pa­re­gut. “Quan he visi­tat el que queda de tot allò m'he sen­tit trist perquè els can­vis no han sigut per a millo­rar, tot s'ha fet amb afany de des­truir el millor que teníem en un clar acte suïcida. Jo ho deno­mine el tri­omf de la llet­jor”, va cri­ti­car l'antropòleg durant la pre­sen­tació del lli­bre a la premsa.

Mira va con­fes­sar que l'escrip­tura del nou lli­bre –no des­carta una con­ti­nu­ació amb els anys que va pas­sar al con­vent i a la Uni­ver­si­tat Gre­go­ri­ana de Roma– li ha resul­tat “emo­ci­o­nal­ment fei­xuga”. “M'ha cos­tat molt més fer la recon­nexió, bui­dar cai­xes de fotos i de records i reme­mo­rar sen­ti­ments i sen­sa­ci­ons que escriure, ja que, en això, hi tinc una certa mes­tria. Això no obs­tant, reco­mane que es llija amb calma, perquè hi ha coses que no sem­pre es cap­ten amb una pri­mera lec­tura”, va subrat­llar.

En aquest sen­tit des­taca la pro­funda tris­tor del relat de la malal­tia i poste­rior ope­ració de la seua mare, de qui escriu amb ver­ta­dera ado­ració, i que va estar a punt de cos­tar-li la vida; o la frus­tració del seu pare, fun­ci­o­nari, perquè no va acon­se­guir tin­dre una granja, pri­mer de galli­nes i més tard de porcs, “ame­ri­cana i moderna”, com lle­gia Mira en els manu­als que hi havia per casa. Un fracàs que va aca­bar amb el seu ines­pe­rat traspàs i que a Mira li va pro­vo­car un trauma, que com ell mateix va con­fes­sar l'ha fet pas­sar per alguns divans. Mal­grat tot, el lli­bre apro­fun­deix més les sen­sa­ci­ons opti­mis­tes d'un xiquet amb un futur pro­me­te­dor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.