Maite Bermejo i el seu llegat

François de la Roc­he­fou­cauld va dei­xar escrit, fa més de tres-cents cin­quanta anys, que “els que es dedi­quen massa a coses peti­tes aca­ben essent incapaços de les grans”. No hi ha dubte que aquesta màxima del pen­sa­dor francès (1613-1680) mai no podrà ser apli­cada a Maite Ber­mejo, vídua de Rafael San­tos Tor­ro­e­lla. Més de cin­quanta anys de con­vivència amb l'intel·lec­tual nas­cut a Port­bou li varen per­me­tre ser actora i col·labo­ra­dora de mol­tes ini­ci­a­ti­ves que han esde­vin­gut cab­dals quan s'ana­litza el pano­rama cul­tu­ral de la segona mei­tat del segle XX de Cata­lu­nya i de l'Estat espa­nyol; Edi­ci­o­nes Cobalto, la Tri­en­nal de Milà, la Escu­ela de Alta­mira, el movi­ment Cero Figura o els con­gres­sos de poe­sia dels anys 1950 varen tenir el seu impuls i la seva impli­cació.

Vaig tenir la sort de conèixer Maite Ber­mejo el 2001, quan l'Ajun­ta­ment de Girona va ini­ciar els pri­mers con­tac­tes per valo­rar la con­veniència d'adqui­rir la col·lecció que ella i el seu marit havien creat en el trans­curs de la seva vida en comú. El 2003, con­jun­ta­ment amb els res­pon­sa­bles de cul­tura muni­ci­pals del moment, vàrem tor­nar a coin­ci­dir, a la Resi­den­cia d'Estu­di­an­tes i al Círculo de Bellas Artes, a Madrid, en els pro­legòmens pre­pa­ra­tius de l'expo­sició que l'any següent es va fer a la ciu­tat en home­natge al seu espòsEl juliol del 2012, per encàrrec de l'actual alcalde de Girona, vaig repren­dre amb més inten­si­tat els con­tac­tes amb Maite per tal d'explo­rar les pos­si­bi­li­tats que la col·lecció d'art, l'arxiu i la bibli­o­teca pogues­sin incor­po­rar-se al patri­moni gironí.

No és aquest el lloc ni el moment per pon­de­rar la mag­ni­tud i la trans­cendència de la col·lecció, ni el seu valor econòmic. Sí que ho és, però, per dei­xar constància de la gene­ro­si­tat i la lle­ial­tat de Maite Ber­mejo cap a la ciu­tat de Girona. Dar­rere l'acord ver­bal asso­lit no hi havia una sim­ple visió mer­can­ti­lista, com alguns espe­rits pusil·lànimes hi han vol­gut veure, sinó la seva volun­tat d'ofe­rir un lle­gat que ella havia con­tribuït de manera activa a crear i que desit­java que fos per­ma­nent­ment estu­diat, enri­quit i divul­gat.

En la seva decisió, insis­teixo que molt més gene­rosa del que algu­nes per­so­nes que es dedi­quen massa a coses peti­tes són capa­ces de cop­sar, hi tenia un pes fona­men­tal el com­promís muni­ci­pal que tota la docu­men­tació fos posada a l'abast de la comu­ni­tat uni­ver­sitària. Va ser feliç quan va veri­fi­car que la ubi­cació a Casa Pas­tors podia ofe­rir a menys de cinc minuts de la Uni­ver­si­tat de Girona no només l'extra­or­dinària col·lecció, sinó més de trenta mil regis­tres bibli­ogràfics i heme­rogràfics (alguns abso­lu­ta­ment il·loca­lit­za­bles) i un arxiu d'un cen­te­nar de metres line­als que, de fet, és un com­pendi de set arxius aple­gats en una època en què només per­so­na­li­tats com les refe­ri­des eren capa­ces d'anti­ci­par-ne la importància i la trans­cendència futura. Sabia que Girona pas­sava a dis­po­sar d'un lle­gat que, lluny de voler-lo assi­mi­lar a un mau­so­leu, havia de ser el punt de par­tida de múlti­ples recer­ques a les quals per altra part ella mai no havia posat difi­cul­tats i que, en la mesura del pos­si­ble, havia esti­mu­lat.

Fa tres set­ma­nes, en la meva dar­rera visita, vaig tenir el con­ven­ci­ment que aquell era el dia del nos­tre comiat defi­ni­tiu. A molts dels que l'hem cone­guda ens que­darà el record d'una per­sona honesta, sen­si­ble, gran con­ver­sa­dora i amb una memòria pro­di­gi­osa. Una per­sona que des del seu nou destí podrà veure com ens dedi­quem a les peti­tes coses perquè real­ment no som capaços de fer, com va fer ella, coses grans.