Quan el cinema crea vida

Qui és Adèle? Inspirant-se amb llibertat en el còmic Le bleu est un couleur chaude, de Julie Maroh, el cineasta Abdellatif Kechiche presenta una adolescent de la qual, durant un film immens de tres hores de durada, assistim al seu pas a l'inici de la vida adulta a través de l'experiència del seu enamorament d'una altra noia, de la descoberta del plaer sexual compartit, del dolor de la separació i la pèrdua, però també de la realització de la seva vocació com a ensenyant havent-la conegut primer com una estudiant de secundària, sobretot a les classes de literatura, on reconeix que les novel·les (com ara La vie de Marianne, de Marivaux) li parlen de la vida i n'eixamplen la comprensió. No és per res que el nom de Clementine, amb el qual Maroh va batejar el seu personatge, es converteixi en el d'Adèle, que també és el de l'actriu que l'encarna tan poderosament: Adèle existeix mitjançant el cos, els fluids, les emocions d'Adèle Exarchopoulos. Hi és a totes les escenes, gairebé en tots els plans, amb una autenticitat i una força impressionants. I també es fa memorable la presència de Léa Seydoux, la noia dels cabells blaus, a banda de la controvèrsia amb el director Kechiche que ha envoltat de trista polèmica l'estrena, esdevinguda mesos després de la Palma d'Or a Canes, d'un film que ha perdut alguns minuts en el muntatge per a l'explotació comercial que sobretot han reduït la primera escena de sexe.

La vie d'Adèle és una pel·lícula que deixa emocionalment exhaust: els seus trossos de vida dramatitzats, a través de llargues seqüències, tenen una intensitat emocional que corprèn i la capacitat de remoure alguna cosa en l'espectador que pot dur-lo a l'evocació de les pròpies experiències amoroses, amb la seva joia i el seu dolor. Poques vegades el cinema ha estat capaç de fer creure que atrapa la vida amb tanta determinació i de manera tan creïble. Tanmateix, no és la vida, sinó cinema. Aquestes escenes han estat laboriosament construïdes durant un rodatge que les dilatava a la recerca que hi aparegués alguna cosa no calculada que, precisament, transmetés vida. I és el cinema, la seva potència transfiguradora, que crea la bellesa d'unes imatges que contenen un moment de coup de foudre d'una gràcia desconeguda, unes mirades palpitants de desig, el primer petó en un parc mentre les fulles dels arbres es mouen, uns cossos a la recerca ardent del plaer sexual. Però que també fa sentir el dolor viu d'una noia que, després de la felicitat, experimenta la nostàlgia del cos que l'ha abandonat i és quan es creen unes escenes que esquincen, com el retrobament un temps després de la ruptura. No hi ha cap història de vida extraordinària, però és extraordinari com el cinema hi crea vida.

Evidentment, no és un cinema qualsevol: és el cinema quan es fa estranyament sublim perquè hi ha un cineasta que sap crear alguna cosa viva i emocionant. Fent un salt qualitatiu en la construcció d'una filmografia que ja presentava alguns títols notables, com ara L'esquive i La graine et le mulet, Kechiche ha creat les situacions, ha provocat les emocions de les seves actrius, ha filmat els cossos amb vivor i delicadesa, ha il·luminat les escenes amb inspiració pictòrica, ha coreografiat els moviments. És l'art(ifici) perquè el real hi aparegui entre l'espontaneïtat i l'elaboració, la llibertat i la precisió. Una obra mestra apassionant del cinema contemporani.