crítica
Àngel Quintana
Els límits de la sofisticació
El cineasta danès Nicholas Winding Refn va aconseguir amb Drive convertir-se en un autor de culte. Sólo Dios perdona era esperada al darrer festival de Canes com un pas endavant més a la seva carrera, com un dinàmic thriller fruit de l'associació entre Winding Refn i l'actor Ryan Gosling. La pel·lícula va generar una certa decepció. Probablement perquè Sólo Dios perdona és una pel·lícula que té una posada en escena que se situa constantment al límit de la seva sofisticació i alguna vegada acaba derivant cap al ridícul o cap a situacions que de tan posades en escena resulten falses. Això no treu que tingui moments brillants, que sigui una joguina visual que enlluerni i que la seva història de venjança i redempció amb una mare sanguinària acabi tenint unes certes referències de caràcter mitològic. Nicolas Winding Refn situa la trama a Bangkok i ens parla d'un jove fugitiu de la justícia americana amb un negoci de boxa tailandesa que amaga una xarxa de tràfic de droga. L'arribada de la mare que vol venjar el seu altre fill, mort després d'haver assassinat una prostituta, portarà cap a un esclat de violència de gran duresa. Winding Refn utilitza les claus del cinema negre per tal de crear uns ambients de gran sordidesa que volen tenir sempre un cert to d'exotisme. Cada gest, cada pla, cada moviment està envoltat d'un alt nivell d'estilització. A vegades l'espectador penetra amb comoditat a les atmosferes que proposa la història i d'altres es troba presoner d'una estranya sensació de buit. Poques vegades una pel·lícula genera una sensació tan intensa d'admiració i rebuig alhora, tan extrema que no se sap mai com arribar a prendre posició.