República de solitaris

Pequeño Teatro de Morondanga s'ha proposat carregar-se la dramatúrgia convencional, tant en la forma com en el contingut. Per això, la relació de l'actor i el personatge amb l'espectador és inusual. Per això, la trama i els personatges es desmaneguen quan s'intenta esbrinar les possibles motivacions per a un suïcidi col·lectiu. És una casualitat, una provocació, un joc d'uns personatges solitaris, perdedors, que se senten arraconats pels seus propis pares –tot i que els pares procurin evitar conseqüències irreparables–. Els personatges –aquests antiherois esperpèntics, absurds, que opten per compartir el gas butà del forn sense un motiu contrastable– són l'aparença d'uns actors que volen ser amfitrions per a cada espectador, d'un a un: benvinguts, doncs, a la república independent de la seva desesperació.

El Temporada Alta demostra en el cicle Connexió Iberoamèrica la voluntat d'innovar. Aquests uruguaians mostren un món sòrdid, brut, molt Lynch, fins i tot amb un home elefant que entra amb calçador. Els personatges, però, són empàtics, diverteixen de tan desorientats. El plantejament podria ser molt més aprofitat. Perquè el públic veu una primera part amb un escenari a la italiana i una segona part, a les caixes de l'escenari, que repeteix pràcticament la trama. En la primera part, les reaccions dels personatges despisten el públic. En la segona, en què es trenca (teòricament) la quarta paret i la connexió és directa, sembla que s'hagin de connectar els dubtes, que s'hagin de lligar les trames. Però té més de conèixer l'entrellat dels actors mentre fan i refan mutis que no pas de trobar les raons dels personatges. Teòricament també, els actors es mostren sense la màscara del personatge. En realitat, es posen la màscara de l'actor. No hi ha mai veritat, ni res sòlid. Tot és incertesa, reflex d'un teatre líquid, que diagnostica una societat supervivent, poc compromesa.