Benvinguts al ‘reality horror'

A finals dels anys noranta la qüestió del món i dels seus sistemes de representació va penetrar en el cor de les ficcions. La realitat podia ser un plató de televisió en què tots érem titelles. Era el temps en què la virtualitat penetrava en el cor de la realitat i en què la imatge perdia la seva gravitat per esdevenir líquida. La cabaña en el bosque, de Drew Goddard, és hereva directa d'operacions com El show de Truman, de Peter Weir, Snake Eyes, de Brian de Palma, o The Game, de David Fincher. La peculiaritat és que la idea que el món és una representació –en aquest cas un gran plató per a reality shows– serveix de pretext per fer una mena de joc amb les regles i sistemes de representació de les pel·lícules de terror per a adolescents.

El film acaba funcionant com un treball en què les lleis del gènere són alterades per mostrar-nos els seus mecanismes, per veure com es genera la por i per crear un distanciament en què la imatge deixa de ser una il·lusió per convertir-se en un gran dispositiu. Goddard parteix d'un esquema bàsic que ben bé podria ser el resultat de l'ampli camí que porta de La matanza de Texas a Posesión infernal, en què un grup d'adolescents van a passar la nit en una misteriosa cabana on el pes dels ancestres i les llegendes el passat tenen ressonàncies satàniques. Tot en un gran plató de televisió en què els seus artífexs són capaços de crear il·luminacions inquietants, transformar el paisatge i provocar tota mena d'accidents per fer patir més els personatges que es transformen en titelles. La proposta resulta estimulant perquè passem del terror al metaterror. El problema surt al final, quan tot ha de conduir cap a un cert apocalipsi. Els monstres es multipliquen, l'espai es converteix en un laberint complicadíssim i la força del relat queda diluïda per tota mena d'excessos que malmeten les moltes troballes de l'obra.