crítica
Àngel Quintana
Presonera de les il·lusions
Woody Allen, amb la complicitat de Cate Blanchett, ens parla d'una dona que ho ha perdut tot per la crisi econòmica i que vol mantenir les il·lusions sense adonar-se que tot s'ha acabat i que el passat no torna. Situada entre Nova York i San Francisco, ‘Blue Jasmine' és la millor pel·lícula d'Allen dels darrers anys
Jasmine és una dona sense llaços efectius sòlids. La seva germana va ser adoptada com ella i el seu fill és el fill del seu antic marit. Poca cosa sabem del seu origen, només sabem que un dia va conèixer un jove milionari i no es va preguntar mai quin era l'origen de la seva fortuna. Jasmine vivia enmig d'una veritable bombolla. Estiuejava en una casa luxosa i residia en un pis de Park Avenue, el districte més sofisticat de Nova York. Tot al seu voltant no era més que disseny, aparences i falsedat, però ella estava contenta de viure en aquest món. No es va preguntar mai què feia el seu home amb altres dones, ni quina relació podia tenir amb les seves secretàries. Vivia tan il·lusionada pel seu passat que tot li era igual, mentre pogués lluir els seus modelets de luxe.
En les primeres imatges de la pel·lícula veiem Jasmine que viatja en un avió de primera classe cap a San Francisco. Més endavant descobrim que, malgrat el luxe del desplaçament, el seu camí no és altre que el camí de l'exili personal. Jasmine s'ha de refugiar a casa de la seva germana, suportar les brusquedats del seu amant d'origen polonès i aguantar les impertinències dels nens de la casa. La seva vida deixarà d'estar envoltada de capricis i la bombolla estarà a punt d'esclatar. Abans que tot s'esvaeixi, Jasmine intenta trobar feina a la consulta d'un dentista que la vol seduir i espera tenir sort amb la relació que estableix amb un suposat diplomàtic. Tot plegat, però, sembla condemnat a esclatar d'un moment a l'altre i darrere la presó de les seves il·lusions no hi ha res més que un camí sòrdid i inevitable cap a la follia.
Woody Allen descriu una tragicomèdia marcadament pessimista en què no només descriu les quimeres d'un personatge sinó que també ens mostra com els seus delictes i faltes poden passar-li factura. Una part essencial de la força de la pel·lícula es troba en l'impecable treball de Cate Blanchet, que sap passar del desànim a la follia, i de la follia a la buidor més absoluta.
Dialèctica entre diferents universos
Tota la pel·lícula es mou en un joc constant de dialèctica entre diversos universos. Allen estructura el relat com un anar i venir del passat. No hi ha flashbacks en el sentit literal del terme, sinó només una transició permanent entre allò que ella va ser i allò que ella ha esdevingut. El passat es troba allà per forjar les múltiples il·lusions, però també per revelar alguna cosa fosca i amarga que no es pot esborrar. El passat posa en relleu la destrucció d'un món i es converteix en una amenaça que qualsevol moment pot irrompre en el present per desestabilitzar-lo. El present, en canvi, és el territori de l'exili forçat, de la incertesa i el d'una realitat mai assumida. Allen articula aquesta dialèctica al voltant de dues ciutats –Nova York i San Francisco– però també a partir del joc entre un univers de falsa elegància i un univers de vulgaritat. Per alguns tot plegat pot semblar arquetípic, però Allen juga amb els arquetips per descriure una situació amarga al final de la qual no hi ha res més que la foscor. En la memòria d'allò perdut ressonaran les nostàlgiques notes d'una cançó: Blue Moon.
