Una zona paleolítica molt fèrtil
Arqueòlegs de la Universitat de Barcelona investiguen des del 1979 a la zona septentrional de la serra de Montsant
L'equip d'arqueòlegs de la UB dirigit per Pilar García Argüelles va excavar l'Hort de la Boquera aquest mes de juliol. García Argüelles forma part des del primer dia dels equips que des de fa tres dècades investiguen els jaciments prehistòrics de Margalef, una tasca que va impulsar l'actual catedràtic de Prehistòria de la UB i director del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP), Josep M. Fullola. L'any 1979, Fullola va reprendre les excavacions que havia dut a terme a la cova del Filador el metge i arqueòleg reusenc Salvador Vilaseca als anys trenta i posteriorment en cinc intervencions intermitents més entre 1948 i 1963. El Filador és un gran abric d'uns 100 metres de longitud, situat al riu Montsant al pas per Margalef, i que els arqueòlegs de la UB van excavar durant divuit anys (fins al 1996) per confirmar que és el referent obligat de l'epipaleolític a la zona, és a dir, de la transició del paleolític al neolític.
Durant tots aquests anys, la UB (que fa 30 anys era la universitat de les comarques de Tarragona, atès que encara no s'havia creat la Universitat Rovira i Virgili) ha impulsat excavacions al nord-oest del Montsant, una zona que ofereix una gran riquesa d'abrics. Als jaciments ja esmentats del Filador i de l'Hort de la Boquera cal afegir-hi els de l'abric dels Colls (un dels jaciments paleolítics més rics de Catalunya), la cova Solellada o del Boix, la cova de la Taverna o el jaciment a l'aire lliure del Planot. Els arqueòlegs també han intervingut en l'excavació de rescat que es va dur a terme a la balma de l'Auferí per documentar-la abans que quedés negada per les aigües del pantà de Margalef.
Tres dècades d'investigació han confirmat que la vall del riu Montsant és una zona molt rica en vestigis arqueològics d'època prehistòrica, la majoria dels quals són a les balmes de la serra. Les balmes han funcionat des de temps immemorial com a lloc d'aixopluc per a les comunitats humanes i, segons les èpoques, han servit de corrals d'animals, carboneres o, fins i tot, refugi d'eremites. «Si són balmes conegudes o hi ha hagut molta activitat humana moderna, han perdut qualsevol rastre prehistòric perquè tot el Montsant és una zona potencialment prehistòrica», explica Jordi Nadal, membre de l'equip. «Per això no les excavem totes, i també perquè n'hem de deixar per a generacions posteriors d'arqueòlegs, que segurament tindran més mitjans que nosaltres i podran arribar més lluny en les seves investigacions».
Com a gran conclusió, les investigacions demostren que la zona va ser densament ocupada entre finals del paleolític superior i l'epipaleolític, fa entre 13.000 i 8.000 anys. Hi vivien les últimes comunitats caçadores recol·lectores europees en un moment en què acabava l'època de les glaciacions (el plistocè), bastant més freda, i començava el clima temperat actual (l'holocè), fa uns 10.300 anys.
El jaciment de l'Hort de la Boquera, objecte de les campanyes arqueològiques actuals, és una petita balma situada prop de l'entrada de Margalef. Té una datació de 12.250 anys i els arqueòlegs hi rastregen restes de sílex (o pedra foguera) tallat o deixalles de la fabricació de les eines, alguns ossos, algunes closques de cargol i fragments de carbons (fustes cremades). El sílex és el mineral que més s'ha recuperat als jaciments de la vora del riu Montsant, atès que era (i encara és) excepcionalment abundant a Ulldemolins, des d'on és arrossegat aigües avall pel riu.
«Això no és Atapuerca i el que nosaltres hi busquem no són tresors, sinó informació», matisa Nadal, informació sobre les comunitats humanes que hi van viure, «i això implica recuperar les eines i les deixalles de la seva activitat quotidiana». També es fan estudis geològics a l'entorn del jaciment, una tasca que permet saber com s'ha anat modificant el paisatge. En el cas de l'Hort de la Boquera, l'assentament prehistòric es va situar molt a prop del riu Montsant. Però el riu discorria entre 20 i 22 metres per sobre del nivell actual. Uns quants milers d'anys després, com a conseqüència que el riu anés excavant la llera, es va situar a uns 13 metres per sobre del nivell actual. Aquell va ser el moment que l'abric del Filador va ser ocupat, ja a l'epipaleolític.
Clima fred
Les bandes de caçadors recol·lectors, que podrien estar formades per una quinzena de membres cadascuna, vivien en la gran quantitat d'abrics que hi havia a prop dels meandres del riu Montsant. De fet, l'extrem més septentrional de la serra de Montsant és d'una gran riquesa d'abrics que van facilitar l'assentament d'un nombre important de comunitats nòmades. Aquell era el moment de la fi del període de les glaceres i, per tant, el clima era més fred que l'actual, però no gaire més. Tot i que la temperatura devia variar segons cada indret, els estudis de les fustes cremades i el pol·len que els arqueòlegs han trobat als jaciments de la vall del riu Montsant fan suposar que a finals del paleolític hi predominaria un paisatge relativament desforestat amb la presència d'algunes clapes de pi roig, un paisatge que, en definitiva, podria recordar el de determinades zones pirinenques actuals o del centre i nord d'Europa.
A la recerca del sílex
Els habitants de l'Hort de la Boquera eren individus plenament humans (Homo sapiens) que van aparèixer fa uns 170.000 anys a l'Àfrica, des d'on van començar a escampar-se per la resta del món fa uns 100.000 anys. A Europa van arribar fa uns 40.000 anys i van substituir els neandertals, l'espècie d'homínids precedent. Aquests humans de finals del paleolític eren exclusivament caçadors recol·lectors, ja que encara no es dedicaven a la producció d'aliments mitjançant l'agricultura i la ramaderia. Tampoc no coneixien la ceràmica ni els metalls. Les seves eines estaven fetes de matèries vegetals i animals, i també de pedra, sobretot de sílex, que modificaven a través de la talla. Els grups humans s'organitzaven en bandes de poques famílies i es movien al llarg d'un ampli territori buscant els aliments. Eren, per tant, nòmades. Al Montsant s'estaven a les balmes properes al riu, que els aprovisionava de l'aigua i els minerals que necessitaven, especialment de les pedres de sílex que el corrent d'aigua portava de les terres més altes del que avui és el terme d'Ulldemolins.
L'alimentació
Amb el canvi climàtic que va suposar l'inici de l'holocè, en què es deixaven enrere els últims freds tardiglacials i les temperatures s'anaven fent més suaus, els modes de vida de les comunitats de caçadors recol·lectors no van variar substancialment. El nou clima va suposar aprofitar més i millor alguns recursos que abans eren més escassos per causa del fred, com ara fruits silvestres, petits vertebrats (peixos, ocells i conills) i mol·luscs terrestres i aquàtics. Per contra, alguns animals de mida més gran es van fer més escassos o fins i tot es van extingir. Els jaciments arqueològics de la serra de Montsant, però, no han conservat bé la matèria orgànica. Per tant, als arqueòlegs no els és possible establir amb exactitud quins eren els recursos alimentaris de la zona, tot i que no devien faltar les cabres salvatges i els cérvols que caçaven.
Pells per vestir-se
Un caçador del paleolític superior final, que és el període a què correspon el jaciment de l'Hort de la Boquera, vestiria roba confeccionada amb pells, adobades o no, dels mateixos animals que caçava. Tot i que no s'ha conservat cap resta de roba d'aquesta cronologia (entre 13.000 i uns 8.000 anys enrere), els arqueòlegs dedueixen els tipus de tall que es feien a les pells pel descobriment d'agulles de cosir fetes sobre os o per les marques deixades en algunes eines de pedra que feien servir com a estris per adobar. A l'Epipaleolític, el període a què correspon l'abric del Filador, la indumentària es va fer més lleugera perquè ja no feia tant de fred. També s'ornamentaven amb cintes per al cap, plomalls i cues d'animals que es lligaven a diferents parts del cos. I utilitzaven penjolls que confeccionaven amb conquilles de mol·luscs marins.
Llances per caçar
En el paleolític superior es van inventar l'arc i la fletxa per caçar, però el seu ús no estava generalitzat. Així, per caçar grans preses s'utilitzaven llances o javelines impulsades per un propulsor. Això els arqueòlegs ho saben pel pes i la mida dels elements que han trobat i que funcionaven com a puntes de projectil, arpons o puntes fetes sobre os o banya de cérvol, o puntes relativament grosses de sílex. En l'epipaleolític, l'ús de l'arc i la fletxa per a la cacera ja s'hauria generalitzat i això va afavorir la fabricació d'unes puntes de projectil de mida molt petita que els arqueòlegs anomenen elements geomètrics, ja que tenen formes de triangle, trapezi, etc., i que serien les primeres i veritables puntes de fletxa.
