Un tresor ocult

Sap greu i costa desprendre's de la sensació que en algun moment s'ha comès una injustícia quan ensopegues amb un llibre excepcionalment bo però que no ha tingut cap ressò, ja fos perquè l'autor no tenia uns bons padrins quan va proposar-se la difícil tasca de buscar una editorial que l'emparés, perquè l'editorial tenia poques possibilitats de fer-se escoltar, perquè el llibre no va ser distribuït de manera eficaç o bé no van ser prou curosos en l'edició del text. Segurament es podria enumerar una tirallonga de raons per les quals un bon llibre no arriba a un públic potencial que l'acolliria amorosament. I segurament La muntanya del cardenal pot sumar-ne un bon grapat a la seva llista de greuges. Si no fos aquest el cas, no s'entendria que aquesta interessantíssima peça de ficció hagi passat desapercebuda des del 2010, any de la seva publicació a cura de l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa.

Xavier Soler i Bartomeus, l'autor d'aquesta novel·la farcida de detalls autobiogràfics, és un home atípic. La literatura, tot i temptar-lo tota la vida, no ha estat la seva professió: és doctor en geologia i ha exercit de professor a la UAB durant més de trenta anys, a més de dedicar-se al disseny de vaixells lleugers i ser un professional molt reconegut en el sector. Malgrat això, si el jutgem per la qualitat de la seva peça, com a autodidacte s'ha impregnat de les flaires d'autors ben exquisits. Llegint La Muntanya del Cardenal ens arriba cert regust de Melville, Proust, Joaquim Ruyra, Conrad, Stevenson, Golding i molts altres que no anomenaré per permetre que el lector tafaner pugui trobar-los per si mateix, com si fos un joc de pistes.

L'autor ens narra les peripècies d'un nen peculiar, d'idees fixes i ple de pors, però amb una gran capacitat d'observació i de percepció poètica de la realitat, a qui els seus pares envien a un internat a Montblanc, ubicat al peu d'una muntanya que té la forma d'un gegantí cardenal estès, amb l'objectiu que s'espavili. La seva tendència al somieig és percebuda pel món adult com una manca de virilitat que cal curar peti qui peti. El nen, que està emocionalment molt lligat al mar i per extensió a un mariner de la seva vila, un pou de ciència popular, viu la separació de manera força traumàtica. Pateix una solitud auto-imposada a l'internat de capellans fins que acaba acostumant-s'hi, a cop i d'anys i de cursos, més malament que bé. Van desapareixent les capes que envolten la infantesa i que el protegeixen de les hostilitats exteriors entre anades i vingudes de l'internat. Percep, cada cop que torna a casa, que els llocs intangibles on solia refugiar-se se li aprimen. De cop i volta apareix un revulsiu en la narració. Arriba un personatge, un nou intern dotat d'unes característiques ben peculiars, que li fa replantejar-se la validesa de les convencions socials que els capellans i els mestres de Formación del Espíritu Nacional volen fer entrar amb calçador a les ments dúctils de la canalla. Enlluernat pel magnetisme d'aquest company, la seva comprensió del món es fa adulta.

Explicat en cru, l'argument pot semblar el d'un llibre sobre un adolescent i enfocat a un públic adolescent. Però no ens deixem enganyar. La narració fa un tastet de subgèneres tan variats que és gairebé un mostrari de les possibilitats que té el gènere novel·lístic. Hi tenim costumisme en els episodis mariners i en els de la sínia de la família, amanits amb un lèxic ric i precís, cabassos de prosa poètica en les elucubracions del protagonista i les descripcions del narrador, realisme màgic en els estats febrils i dolorosos del creixement, i realisme pur i dur en les relacions, sovint cruels, que s'estableixen en un espai tancat en on conviuen persones que busquen reafirmar-se, mentre creixen, mitjançant la violència tant física com verbal. I un últim gir argumental, que no desvelaré, transforma la narració en una novel·la gòtica, fosca i cruel.

Busquin La Muntanya del Cardenal a les llibreries, llegeixin-lo i comparin-lo amb altres llibres que han gaudit del reconeixement del públic. No els decebrà.