[D]
2
cultura
Berga - 20 novembre 2013 2.00 h

MOSSÈN BALLARÍN

sacerdot i escriptor

“Tinc carnet de «boig no perillós»”

Si hagués fitxat per una multinacional, m'haguessin tingut collat. Dins de l'Església foto el que vull. Tinc carnet de <boig no perillós>
El pitjor pecat és
ser un merda seca, creure's important. Però el pitjor defecte no és el pitjor pecat. El pitjor defecte és no tenir bon humor
La picabaralla subterrània que hi ha entre els partits no és civilitzada... En els partits catalans!
A Madrid ja no van néixer civilitzats
Tots vam tenir gent amagada! Una persona que vaig tenir amagada va tenir les penques de dir que els capellans no havíem fet res!
No hi ha ningú que no tingui un rastre de bo. La feina del capellà, quan tracta la gent, és ajudar a descobrir allò que tenen de bo
- Berga

Fa un fred que pela, i mossèn Ballarín s'està a Berga. Gósol és millor quan fa bo. Al saló de casa, arraulit a la butaca, desplega la seva ment lúcida. El 8 de febrer del 2014 farà noranta-quatre anys. Tendre i estripat. Més que mai –a aquestes alçades de la vida!–, tant li fa parlar pel broc gros. Fa uns mesos, després de la presentació de Pluja neta bassals bruts (Efadós, 2013), es va adonar que havia perdut vista. Això no li impedeix defensar-se amb el paper i un retolador gruixut. Ni li impedeix tampoc barrinar nous projectes. Ara, un llibre que es dirà El desert i les abeurades, una biografia. Haurà de fer servir el recurs de dictar. Mentre no arriba, s'acaba de publicar Mossèn Ballarín per ell mateix (Pòrtic, 2013), un recull de frases, reflexions, gairebé aforismes, que ha reunit Jaume Huch. Organitzades per temes, les frases donen la visió de Ballarín respecte a ell mateix, el món, la fe, el país, la llengua... Un llibre amb dosis de biografia, de pensament, de teologia quotidiana, d'història personal i col·lectiva. Filosofia i cultura.

Diu al llibre: “Hi va haver un element molt important perquè jo em fes capellà: jo no havia tractat mai cap capellà.” Com es menja?
Sí, home! Precisament! [riu].
Se li haguessin tret les ganes... Mai ha dubtat de la vocació?
No. I vols que t'ho digui...
Un cop ets a dins, què has
de fer? Aguantar el tipus i
tirar endavant.
En una altra frase associa la vocació sacerdotal amb aconseguir la llibertat. Sembla una contradicció.
Si jo hagués fitxat per una multinacional, m'haguessin tingut agafat pel coll, collat. I si hagués muntat una empresa pel meu compte, també estaria ofegat. Dins de l'Església foto el que vull. Tinc carnet de boig no perillós. I ja està. A més a més, jo no he fet mal a ningú! Hi ha una cosa de la qual me'n puc vantar: mai he fet la punyeta al bisbe. I, de fet, és perdre el temps, perquè no el canviaràs pas. I tampoc no m'he fet capellà per anar al darrere del bisbe. El que importa és la gent i tenir les portes obertes.
En el llibre explica que perdonar, la confessió, és el que més l'impacta.
Sí, és molt gros. La gent no se n'adona, però. Una vegada em vaig trobar amb un home que s'estava morint, i el vaig confessar. Em va donar permís per explicar el que ara diré. Li dic: “‘Apa, que Déu us ha perdonat!” I ell diu: “Sóc jo qui no em perdono.” I li contesto: “És que Déu és més bona persona que vós.”
Parla molt de quietud, de sentit de l'humor. Creu que la societat actual ho pot entendre?
És l'única manera possible. Déu és allò que no sé... Jo l'endevino [riu]. I per veure'l millor s'ha de passar més estones quiet... Mira, a l'Església, a dalt, li ha faltat sobretot sentit de l'humor. Joan Pau II no en tenia, al pobre Benet li han acabat els torrons, Pius XII era un perpal... Joan XXIII se salva, però. I el d'ara també se salva.
Sentit de l'humor hagués
volgut dir...
Donar la volta a les coses. No prendre's amb massa importància, fer el que es pugui i anar marxant.
I del papa d'ara, Francesc, què en pensa. Diu al llibre que és un “miracle”...
No ens adonem d'una cosa, i és que a les Amèriques hi ha uns espais on el cristianisme encara està fresc. A les zones dels pobres. I s'hi coneix. Aquest home, i això és molt important, va arribar a bisbe i a cardenal, però no va deixar de ser capellà. Aquest home és un capellà.
És com es mostra?
És com el veiem, segur. T'explicaré una cosa... Els medievals tenien una visió del món molt més lliure que la dels renaixentistes, i sobretot més que la dels dèspotes il·lustrats. Per exemple, van inventar el Corpus. Ningú del Renaixement o la Il·lustració seria capaç de fer-ho. I això és així perquè ho va inventar el poble, i no la jerarquia. I a més a més, allò que se'n diuen pecats de la carn ocupaven el lloc que els pertoca. No són els pitjors. Entre el Renaixement, el despotisme il·lustrat i les escoles de moral van inventar el sisè manament en el sentit que deien que tots els que estaven o estarien a l'infern era per aquest pecat... El van posar de moda. El papa d'ara, a més a més de ser capellà, fa una altra cosa sobre el sisè manament: situar-lo al seu lloc i no parlar-ne gaire.
I quin és el pitjor pecat?
El pitjor pecat és ser un merda seca. Creure's important.
Supèrbia, vanitat?
Sí... Però el pitjor defecte no és el pitjor pecat. El pitjor defecte és no tenir bon humor. Cal tenir-ne prou per fer les coses de gust, i donar la volta a aquelles que no t'agraden. Per exemple, jo no vaig a missa, perquè ‘yo me guiso y yo me como', oi? Si no pogués fer-ho jo, hi aniria, a missa. A Gósol va venir un capellà nou, i jo l'ajudava a dir missa. Li vaig dir: “Fes-ho tu, jo m'asseuré i no et faré nosa.” Va fer tan bé com podia, amunt i avall, s'hi mirava molt, en el sermó... I a la sortida, vaig demanar als del poble què deia l'Evangeli del dia... Res, no l'havia seguit ningú. I això que el pobre xicot s'ho havia preparat bé. Ho feia massa bé.
Massa bé...
Saps què han descobert? Que els originals dels Evangelis estan escrits en arameu popular. Els fragments que s'han trobat són molt frescos. Perquè et facis una idea, i no vol dir que Jesús parlés així: quan són a l'hort de Getsemaní, un diu: “Hi ha dues espases.” Jesús, en arameu vulgar, hagués respost: “Bona cosa en fotrem, de dues espases!” No hagués dit fotrem, però hagués tingut una sortida de poble.
Com recuperar la frescor?
Per recuperar la frescor aquí caldria que l'ensenyament als seminaris fos fresca. No ho és. Mira una cosa... Nosaltres tenim la guia del bisbat de Solsona, que és molt gruixuda. Vas a buscar i et trobes que hi ha un seminarista. Un. No hi ha vocacions. I això que ara viuen independents, el cap de setmana van a casa... Res. I hi ha una cosa curiosa: els capellans que surten ara són més carques que nosaltres... I tant!
Pensava que seria al contrari.
No! Són més carques. A veure, diguem-ne que són més piadosos.
És dolent?
... Són aquests que llepen els sants [riu].
Més reflexions del llibre. Diu que marxisme i cristianisme no lliguen.
N'hi ha que són cristians i comunistes. Jo no puc.
Per què?
Vaig fer la guerra amb els comunistes. I sé com les gasten. Són vuitanta milions de morts, eh? M'explico? Ho he viscut!! Estava d'esquenes a la paret, m'anaven a afusellar perquè deien que era un desertor! He estat al camp de presoners amb comunistes. Els he tractat! Vaig estar amb els comunistes que van trinxar la guerra... Són curiosos, també. Van dir que els capellans no havíem fet res durant el franquisme. Però si tot ho van fer les parròquies. Tots vam tenir gent amagada, tots! Una persona que vaig tenir amagada a casa va tenir les penques de dir que els capellans no havíem fet res! [riu].
Hi ha moltes frases al seu llibre sobre com hauríem de prendre'ns la vida i la mort. Com ho fa vostè?
En el llibre que ara faré hi ha un lema: la vida no és com te la donen sinó com te la prens. Així. I sobre la mort més val no encaparrar-se. D'entre tots els que som ara en aquesta habitació jo sóc el que té més possibilitats que li toqui abans [riu]. Per tant, no encaparrar-se, ja vindrà, i que s'espavili com vulgui.
Si hi ha una professió que abunda és la de gurú de la
felicitat. Quina és la clau de
la felicitat?
La clau de la felicitat és no buscar-la. I si tens cigrons, menges cigrons i si tens caviar, que a mi no m'agrada... Per mi hi ha una cosa molt important, i no ho sembla: la filera de pollancres que veig des de Gósol. Tel's mires, t'hi fas amic, et quedes quiet, dius un parenostre, i anar marxant. I després, hi ha una cosa... Hi ha una criatura inesgotable, l'home. Qualsevol persona és inesgotable, i no hi ha ningú que no tingui un rastre de bo. La feina del capellà, quan tracta la gent, és ajudar a descobrir allò que tenen de bo. Recordo que fèiem un Via Crucis. Es deia [riu] Aquí teniu Senyor, el pecador més gran que hi ha damunt de la terra. I ho deien quatre velletes que duien un ciri... Jo pensava: “Per què els deixo dir aquestes mentides? A més a més, per ser el pecador més gran del món, calen uns pebrots que aquestes dones no tenen!”
Quan era petita pensava que vostè era mossèn Tronxo.
És el rector de Gósol. Als capellans no els va agradar, perquè van trobar que...
Era poc fi...
Sí... És un personatge real i és el millor que ha produït l'Església. Ja poden anar dient!
Té amics capellans?
Sí!
I de la jerarquia?
No... Sí! Sí que en tinc! El meu bisbe.
Xavier Novell.
M'estima molt. Va sortir a la televisió amb l'Albert Om. És molt jove, i les diu sempre sense engaltar. Jo li vaig dir: “Et prometo que mai et faré la punyeta, i si vols venir a casa ens fumarem un cigar.” Ell no fuma, i jo tampoc, però seria una excusa. Déu faci que no es fumi una castanya!

Tot i que no fa política, l'úl-tim llibre ha estat “politiquero”, Pluja neta bassals bruts. Com considera vostè que hauria de ser la política, per no embrutar?
Molt senzill i molt difícil: sent civilitzats. La picabaralla subterrània que hi ha entre els partits no és civilitzada. Parlo dels partits catalans! A Madrid, naturalment, ja no van néixer civilitzats, per tant, no ho són. No pots esperar res d'un senyor com en Rajoy!
Què ens passa, als catalans; anem contra nosaltres
mateixos?
És clar!
És una manera de ser?
Sí home, sí! Però si en un poble només n'hi ha dos, i estan barallats. És l'esport nacional. Som així.
Serà el pecat original...
Molt original!... [riu] Els castellans, quan es tracta de la unitat d'Espanya, fan allò de Fuenteovejuna, todos a una... Nosaltres, fem allò de campi qui pugui... I apa!
Segons això, la independència...
Si no tenim la independència, serà culpa nostra. A més a més, tenim un poble que no
el té ningú més al món. Pensem-hi: a veure quin poble fa una manifestació d'un milió i mig de persones!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Més llegides