Un somni fet realitat

El 1955 l'artista italoamericà Marino Auriti va tenir un somni: reunir tot el saber de la humanitat en un edifici gegantí. Havia de ser un museu de museus, un laboratori de laboratoris, una biblioteca de biblioteques... Auriti s'ho va prendre molt seriosament i durant anys va treballar en el projecte, dissenyant un immens complex arquitectònic dominat per un gratacels de 700 metres d'alçada. El va anomenar Palau Enciclopèdic. Com era d'esperar, el somni d'Auriti, reminiscència d'altres somnis antics i destruïts com la biblioteca d'Alexandria, mai no es va complir.

El que segurament mai no va preveure Auriti és que el saber universal estaria a les primeries del segle XXI a un segon d'un clic de qualsevol dispositiu digital. La totpoderosa xarxa és el nostre Palau Enciclopèdic immaterial. L'ànsia d'acumular el saber és intrínseca a la condició humana i l'art no és en absolut aliè a aquesta obsessió. És el que ha volgut demostrar el comissari de la Biennal d'art de Venècia 2013, Massimiliano Gioni, amb l'esplèndida exposició central de l'esdeveniment, que diumenge va cloure les seves portes superant de molt els 475.000 visitants.

Aquesta ha estat una Biennal que sobretot lloa l'art com a eina de coneixement. La mostra central s'iniciava amb l'espectacular maqueta original del gratacels de Marino Auriti, però de seguida exposava un reguitzell d'artistes que han tingut en la recerca, l'estudi, la investigació científica i l'acumulació obsessiva de dades recollides a partir de l'observació de la natura, la societat o simplement del món interior, la base del seu procés creatiu. Hi ha hagut una estètica més o menys comuna en tota l'exposició que entronca amb el món de Hieronymus Bosch, Borges i també amb alguns artistes surrealistes. És l'art de la rauxa però també de la minuciositat i el virtuosisme. Una exposició que exigia ulleres de veure de prop.

Un dels grans errors de Massimiliano Gioni és no haver inclòs l'artista català Evru, abans conegut com a Zush. Hagués quadrat perfectament al costat d'artistes germans com el polonès Jakub Julian Ziólkowski, els japonesos Shinichi Sawada i Shinro Ohtake, o el xinès Guo Fengyi. Però malgrat que no s'hagin trobat obres mestres, la coherència intel·lectual i estètica ha estat la gran virtut de l'exposició. La sensació en sortir-ne era d'haver après. I molt.

Alguns dels pavellons dels diversos països participants a la Biennal s'han apropat amb més o menys fortuna a la tesi central. Sens dubte, una de les millors propostes ha estat la del pavelló romanès, sota el títol Una retrospectiva immaterial, en què els artistes Alexandra Pirici i Manuel Pelmus, han recopilat la història centenària del certamen. En un pavelló totalment buit, cinc actors representaven amb els seus cossos una àmplia selecció d'obres que s'han exposat a la Biennal al llarg de la seva història, davant l'estupor i sorpresa dels espectadors.

La voluntat recopilatòria també s'ha manifestat magníficament al pavelló català d'enguany –impulsat per l'Institut Ramon Llull– amb el projecte 25%, de Francesc Torres i Mercedes Álvarez, i comissariat per Jordi Balló. El projecte documenta el drama de l'atur al nostre país, allunyant-se tant del pamflet com de l'art documental críptic, i se centra sobretot a mostrar la dignitat dels protagonistes aturats que hi han participat.