Festival ‘col·laboratiu'
S'ha acabat això de només mirar per a un mateix. Així ho han entès fa temps els festivals (que van consolidant una xarxa de trobades que els permet discutir futures coproduccions comunes i descobrir possibles perles de cada territori) i també els creadors i els programadors. Cal tendir a donar suport als processos, més que contractar puntualment una actuació que ja està testada i que s'adapta bé a la demanda del cartell de cada iniciativa (sigui programació municipal o bé festival internacional). Ahir al vespre es va acabar la tercera edició d'un exhaustiu cap de setmana de programadors a Temporada Alta. Des de dijous al vespre, fins a tretze espectacles i una reunió per compartir projectes. Tanta feina que, sovint, els acords un a un s'han produït en els bars entre hores o, sobretot, després de sopars i últimes copes. Benvinguts als festivals col·laboratius!
Fora de programa (exclusiu per a la setantena de convidats al cap de setmana de programadors) es va fer una sessió d'El policía de las ratas, divendres a la tarda. Al vespre, els actors s'enduien rata i bossa de sang cap al Lliure de Gràcia a completar la temporada que va acabar ahir, penjant el cartell de “No hi ha entrades”. També van assistir a un breu taller de Xavier Bobés (un expert i personalíssim manipulador d'objectes de llargs processos creatius) abans de reintegrar-se al programa oficial de Fauna i El Conde de Torrefiel. Dissabte, un comunicatiu Pere Faura va mostrar amb quatre traços com serà el seu proper espectacle (Sin baile, no hay paraíso) en què pretén demostrar que es pot ballar Fase de Teresa de Keersmaeker amb Get Me Bodied (“Yo quiero bailar toda la noche”, diu la tornada) de Beyoncé. De fet, Carlos Aladro, coordinador del Corral de Comedias d'Alcalá de Henares celebrava el diàleg constructiu amb el creador i que aquest els veiés com una part més del desenvolupament artístic (i no únicament valorat per recursos econòmics o de distribució). També aplaudien el projecte integrador i col·laboratiu la delegació d'Alsàcia que debutava enguany al Temporada Alta i del que es pressuposen acord de col·laboració amb l'Institut Ramon Llull.
Narcís Puig, del Festival Temporada Alta, respirava satisfet ahir a la tarda perquè es consolida un model que agrada als programadors de festivals i programacions contemporanis de referència europea i americana: valoren que tot sigui molt professional, com a festival gran que és però que, en organitzar-ho un equip petit, genera “una relació molt pròxima, càlida, familiar”, que agraeixen. Puig aclareix que es parteix que tots són grandets i ja saben què volen veure i què no. Potser hi ha alguna peça que no els cap al seu festival, però, en aquest cas, el comparteixen en festivals del seu entorn, “fan d'ambaixadors”, apuntava una programadora mexicana. Tot i que alguns espectacles vistos aconsegueixen contractacions directament (El Conde de Torrefiel possiblement és el que haurà obert més possibles funcions), Puig diu que Temporada Alta no té perfil “de fira, és un festival”.
Mirada ràpida al cartell
La programació oficial d'aquests dies ha estat molt pensada per mostrar treballs de grups emergents al costat de ganxos com són Rodrigo García i el baile renovador d'Eva Yerbabuena. El gran mèrit és l'equilibri: no hi ha res que sobri ni, sobretot, res que es trobi a faltar. Els recursos escènics són elementals, però aconsegueix traspuar-li bellesa, emoció. Ay!, per cert, serà al pròxim Ciutat Flamenco, al Mercat de les Flors de Barcelona.
Van meravellar per la seva simplicitat i aire gamberro els d'El Conde de Torrefiel presentant Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Són tan punkies com vulguin, tant en la factura de les seves escenes com per la desesperança que projecten. Els monòlegs, d'esquena, juguen amb personatges que es reconeixen, de novel·la social urbana. El seu llenguatge és lúdic, però són els antagònics dels comedy perquè les escenes crues les completen amb un moviment i amb uns enquadraments (amb o sense elements d'attrezzo) que vénen a ser instal·lacions en el buit. Van degradant-se cap a festa desfasada o esclats postdadaistes! Abans, Romina Paula va fallar de diana a Fauna. I és que l'intent de la dramaturga a buscar un públic més ampli, un teatre de major aforament, la va obligar a construir un espai escènic molt més ampli i obert i una trama que supera el discurs habitual de la conversa de menjador i que, sense voler, sona pretensiosa i sense aquell àngel de teatre de veritat dels actors argentins vinguts a Catalunya.
Més propostes de nous creadors. Per una altra banda, T de Jordi Galí. És una peça del 2008, pensada per a sala, però que la realitat va fer que traslladés l'artista al carrer. Com Abscisse, (Fira de Tàrrega, 2013) la seva meticulositat i atenció a practicar un joc d'equilibris impossibles absorbeix l'espectador. D'un ritme lent, és capaç de fer coincidir la finalització de l'escultura amb un rellotge rudimentari fet amb rodes de bici, bieles i bàscula. Un artefacte que podria signar perfectament el Franz de Copenhague del TBO. Ahir al matí, Lali Ayguadé amb Marcos Morau, flamant Premio Nacional de Danza 2013 (i dramatúrgia d'El Conde de Torrefiel) va mostrar una nova versió de Portland, que ja havia estrenat al TNT (Terrassa Noves Tendències). Amb un aire de clown, per moments, i amb molt de dolor al final l'obra fusiona la ingravidesa lunar amb la caiguda per atemptat de boig amb escopeta disparant arreu a un institut i una controvertida i lúcida opinió sobre els usuaris de creuers. Molt més dinàmica i ballada és la proposta de Low·land de Roser López Espinosa, tot i que aquest cop incorpora dansa a terra, abstracta i de sensacions tèrboles, a diferència de l'energia de Before we fall (Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, 2012).
CaboSanRoque va presentar el seu Bestiari construït novament amb artefactes sonors a base de pistons i en què tant hi juga la percussió, el vent, com el fimbreig de paper. Estrenat a la Fira Mediterrània 2011 (i primera Beca Innovació en Cultura Popular de la Fundació Jaume Casademont), el trio completa l'escena amb una sonoritat festiva de rock laietà.
Roger Bernat va mostrar la primera part del que serà un espectacle mirall al festival Grec. Si Joaquim Jordà va rodar una assemblea en què els treballadors de Numax denunciaven les dificultats per superar una crisi provocada pels propietaris, que se'n van desentendre, Bernat pretén involucrar a la conversa la mirada dels treballadors de la cooperativa Fagor (que, quaranta anys més tard, es troben en una situació exacta, tot i provenir d'una estructura de cooperativa!) i també del públic que participi en debats posteriors. Una reflexió contundent amb la intervenció del públic.
La Fura dels Baus al castell de Montjuïc, repte del proper festival Grec
Ramon Simó calcula que ha explicat, com a mínim en cinc places diferents, el projecte del Festival Grec 2014 de La Fura dels Baus: a més de la trobada preceptiva de Barcelona l'estiu passat, també han escoltat la producció a l'Uruguai, Xile, Montpeller i, divendres, al Temporada Alta. Aquest és un model que funciona i que, a més, demostra pedagògicament que els dos grans festivals de producció i exhibició d'espectacles (Grec i Temporada Alta) comparteixen iniciativa i es recomanen, si cal, espectacles internacionals.
El projecte Setge, amb l'equip al complet de La Fura dels Baus, serà una de les apostes de l'edició d'enguany. Coincideix de ple en la celebració del tricentenari de la derrota de les llibertats a Catalunya, el 1714, i proposa un espectacle per a un aforament d'unes 2.500 persones a dins del castell, distribuïdes en quatre grups, que seran assetjades per un grup extern. La lluita serà entre diferents bàndols per sobreviure i convèncer els altres a prendre una decisió conjunta.
L'espectacle, amb què La Fura dels Baus prepara els seus 35 anys d'història, vol repescar la dramatúrgia ancestral de la companyia i posar-la en sintonia amb la tecnologia del segle XXI.
Es planteja que a Barcelona la producció s'hi estigui una setmana. Hi haurà actors catalans i també de l'Uruguai (que coprodueix en ferm), a part d'un equip de voluntaris per integrar-se a la massa i assegurar la integritat de tothom.