El déu nòrdic de la malenconia

No calen artificis per captivar el públic, ja per si mateix predisposat a deixar-se endur per una veu malenconiosa i una sonoritat onírica, evocadora. No calen preliminars per gaudir de l'experiència; no fa falta introduir les cançons, presentar-les, perquè, al capdavall, ens han de convèncer per si soles; a vegades, en alguns concerts, sembla que els músics es vindiquen més com a showmen. La sobrietat, escènica i de paraules, és el tarannà del músic suec Jay-Jay Johanson, que dissabte, a l'Auditori de Girona, va presentar el seu nou disc, Cockroach (2013) –que recupera l'orquestració cinematogràfica amb singles com I miss you most of all, Mr. Fredrikson i Hawkeye–, que va combinar amb algunes peces d'anteriors àlbums (Far away, Believe in us). Però aquesta aparent senzillesa –un micròfon, uns teclats i les projeccions en blanc i negre de les cares del videoclip On the other side de l'àlbum Spellbound (2011)– i la també aparent fragilitat del suec contribueixen a fer-lo créixer, a la comunió entre públic i músic. Donant les gràcies amb un “thank you”, que repetia un cop i un altre, després dels aplaudiments –més educació que fredor nòrdica–, el crooner d'Estocolm va demostrar que la sensibilitat –amb diferents capes d'intimisme– és la seva força. Entre glops d'aigua i també de JB –al final de l'actuació va fer una desaparició escènica per anar a buscar l'ampolla i donar protagonisme al seu teclista, Erik Jansson; es va amagar del centre i del focus, en un parell d'ocasions més–, Jay-Jay Johanson es va permetre una única anècdota.”Visc als afores d'Estocolm, a set parades de metro del centre, i una vegada hi havia un músic que hi tocava The long and winding road. Vaig esperar que acabés la cançó. Després va continuar amb Yesterday. Vaig esperar el següent tren per, a la tornada, escriure Tomorrow.” Tocant a quatre mans amb el teclista i anunciant, en el bis, que ens oferirien quelcom que feia anys que no interpretaven, va acabar d'entusiasmar la sala, continguda fins al final com el músic. I Jay-Jay ho va agrair, efusivament, al final, saludant les primeres files, tocant-los la mà, com una estrella de rock.