Un pintor amb sentit de futur

Sergi Mesa (Manresa, 1987) és un pintor jove, joveníssim. El més probable és que no el coneguin, que no en sàpiguen res, de la seva obra, però no en dubtin: tard o d'hora sentiran a parlar d'ell. Tot just ha acabat Belles Arts, però la seva pintura ja s'ha començat a bellugar en sales d'exposicions i en fires i està generant molta expectació i bones sensacions en els concursos adreçats als artistes emergents. No ho tindrà gens fàcil, i n'és prou conscient. I, doncs, ¿què aporta la seva obra, que a més fa una aposta incondicional per la pintura en un moment en què als joves artistes se'ls inculca la idea que poca cosa pot aportar ja la pintura i que no faran res més que perdre el temps? Mesa pinta amb sentit de futur i sense fer concessions de cap tipus a res i a ningú, i això és el que el fa tan interessant i prometedor en un món tan complex, tan contaminat d'interessos, tan absurdament críptic, tan propens als focs d'artifici i tan allunyat de la gent del carrer com és el de l'art.

Mesa beu de la tradició de la pintura i a la vegada l'esmicola sense prejudicis amb l'ànim de crear una obra que ens ajuda a entendre l'avui i ens projecta el demà. És eminentment un paisatgista tot i que el protagonista central de la seva obra és l'ésser humà i els seus neguits per reubicar-se al món. Els seus paisatges suggereixen les utopies d'algú que en certa manera pinta per oblidar la vida, d'algú que se sent incòmode amb la realitat, a la qual desafia amb molta subtilesa, fins i tot amb ingenuïtat, tot cercant i construint altres universos impossibles en els quals s'imposen les lleis de la dimensió virtual. Mesa idealitza allò que mai podrà ser en unes peces que magnetitzen l'espectador amb un arsenal de colors àcids, influència dels videojocs de 8 bits. Sembla atractiu i agradable i no ho és gens. I aquesta és la màgia dels seus quadres, que tenen fondària, que custodien un pensament profund, que, com deia Picasso, són una arma i no una decoració. La seva pintura fa costat al desassossec de l'home contemporani. No li dóna respostes, sinó més preguntes. Intenta comprendre la seva fragilitat.

Mesa exposa aquests dies a la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, dins del cicle Projeccions (ja va per l'onzena temporada i acumula més de mig centenar d'exposicions, poca broma) que condueix el comissari Àlex Mitrani amb gran sensibilitat i un gust exquisit pels nous artistes que pugen. Amb gran sensibilitat per la pintura, tan menystinguda pels que mouen els fils de l'art oficial que va pel camí de convertir-se en l'opció artística més transgressora de totes. Paradoxes.