Crisi de parella sense arribar-hi a fons

Le week-end no és la primera col·laboració entre el director Roger Michell, que va fer que Julia Roberts i Hugh Grant acabessin junts a Notting Hill amb l'ajut d'alguns dels secundaris més insuportables de la història del cinema, i l'escriptor Hanif Kureishi, que va revelar-se com a guionista amb My beautiful laundrette, de Stephen Frears, i va inspirar Patrice Chéreau a Intimicity. La col·laboració va iniciar-se fa vint anys, quan Michell va adaptar la novel·la de Kureishi Buda als suburbis en una sèrie televisiva, i va continuar amb els films The Mother i Venus. Es tendeix a considerar, o més aviat a suposar, que els guions de Kureishi aporten certa acidesa i fins complexitat al cinema de Michell, que tendiria més a la bonhomia complaent. Però em sembla que és un miratge, tal com ho són els primers minuts de Le week-end, en què una parella de professors anglesos a la seixantena conversen amb cert sarcasme en arribar a París i retrobar l'hotel on trenta anys abans es van allotjar en el seu viatge de noces. Ells (Lindsay Duncan, magnífica, i un més previsible Jim Broadbent) ja no són els mateixos i el seu acomodament burgès no encaixa amb l'hotel, d'altra banda tan sotmès al desgast del pas del temps com el que anuncien els diàlegs pel que fa a la relació d'aquesta parella.

Instal·lada en un gran hotel, per sobre de les seves possibilitats, la parella voltarà per París (sempre tan fotogènica, però també tan susceptible de convertir-se en una postal turística) mentre continua fent-se retrets més o menys enginyosos. Però, passats els minuts inicials, pot sospitar-se que no arribaran a fons, que hi ha un fre de mà posat per no incomodar l'espectador.

De Roger Michell, encara que col·labori amb Hanif Kureishi, no pot esperar-se la profunditat d'Ingmar Bergman (ni la crueltat) en abordar la crisi d'una parella, però també som lluny de l'esperit de la trilogia de Richard Linklater amb Jesse i Céline que ha sigut invocada com si Le week-end semblés la quarta entrega. Res a veure. Ni tampoc té a veure amb la Nouvelle Vague que vol ser homenatjada en la poc agraciada escena que tanca la pel·lícula.