“Som el TNC”

Dimecres al vespre, els programadors municipals lamentaven que només se'ls tingués en compte com a espai d'exhibició. Ells reclamen la seva part d'agents culturals més enllà del cartell que es programi: “També som el TNC.”, insistien tot advertint la dificultat dels teatres públics de Barcelona a girar les produccions pagades també pels catalans de fora de la capital “La creació teatral i la societat s'han mogut a l'off Barcelona molt clarament. Un exemple és el festival Temporada Alta. En els territoris petits, si hi ha ànima, és més fàcil aquesta relació entre creació i públic. Als setanta no fèiem servir el terme programador o director artístic; es tractava de poetes agitadors!” Són paraules del director teatral Hermann Bonnín al voltant d'un dels eixos de les jornades de Terrassa: la programació. Tots hi estan d'acord: el responsable de la programació no pot ser aliè a la interlocució amb la societat. Programar o agitar? Aquesta és la qüestió. Pel director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, és també evident que no es pot girar l'esquena als “elements d'identificació de la nostra cultura”. Cal detectar-los perquè el públic connecti, visqui l'experiència ritual de pertànyer a una col·lectivitat. I cal saber rellegir-los amb nous ulls, constantment: “El teatre no és un museu, és contemporaneïtat. Cal defensar la necessitat de creació contemporània, des dels teatres públics, privats, municipals... Si no ho fem, perdem una de les claus de volta d'identificació.” Què fa que un espectacle s'oblidi i que en canvi un altre quedi a la memòria encara que passin dècades? “Recordem el que ens ha fet més feliços, més nobles, més lliures, més cultes.”

El debat de dimarts a Terrassa va exposar dues maneres de programar: la que se centra en el producte i la que se centra en el públic. Aquesta segona opció és la desitjable, segons expressaven els responsables dels equipaments escènics: “No hi ha antagonisme entre proximitat i excel·lència.” En una societat tecnològica, el ciutadà, en matèria cultural, no pot ser un ésser passiu, mer receptor. “L'espectador es pot veure com a client, com a usuari d'un servei públic o com a agent actiu en un projecte escènic en el si d'una comunitat.”