Farem tot el que ella vulgui...

Iolanda Batallé, nascuda a Barcelona el 1971 però amiga de la fauna marina de la Costa Brava des d'abans de començar a caminar, afirma, i no hi ha cap motiu per no creure-la, que escriu de manera continuada des dels dotze anys. I amb continuada vull dir que si passa dos o tres mesos sense cap història entre mans –i entre somnis i entre vagarejos mentals– és de les autores que s'angoixen i ensumen la vida cercant inspiració.

Tot i aquesta precocitat, tot i que va exercir de periodista cultural, de cap de premsa editorial i finalment s'ha convertit en una editora cobejada, actualment dirigint La Galera, no va debutar en solitari fins al 2009 amb la novel·la La memòria de les formigues, seguida el 2011 pels contes d'El límit exacte dels nostres cossos, tots dos títols publicats per Amsterdam.

Ara torna amb Faré tot el que tu vulguis, una novel·la publicada per Columna amb què Batallé ha guanyat el 46è Premi Prudenci Bertrana, el més important dels sis Premis Literaris de Girona.

I de què va Faré tot el que tu vulguis? La Nora, una dona benestant de quaranta anys que en fa vint que és casada (i de fidel) i té dues filles adolescents, en un dels viatges d'avió entre Barcelona i Londres (on exposa els quadres que pinta) inicia una tòrrida relació amb Nacho, un jove seductor.

“La història de la Nora és l'evolució del «faré tot el que tu vulguis» al «faré tot el que jo vulgui», matisa Batallé. Això em porta a plantejar la novel·la com un ritual en què la protagonista va obrint portes”. Per tant, és una obra de superació personal, amb molta reflexió, secrets del passat i erotisme.

“El tema de l'erotisme per mi és el vestit de l'obra, la façana de l'edifici. El que realment vull explicar és la baixada als inferns d'una persona, de la Nora, que viu còmodament en una gàbia d'or des de fa més de vint anys. Conèixer un desconegut fa que s'enfronti a mons i situacions als quals mai s'hauria enfrontat. Supera la por al llarg d'aquest viatge al cor de les tenebres. I descobreix la passió per primera vegada, fent coses que mai hauria pensat que podria fer. Obeeix les obscures necessitats d'un món del qual no forma part”, explica l'autora.

L'obra és plena de frases que cauen a pes com sentències emocionals, vitals. Un exemple: “La Nora vivia on viu tothom que té família, en un abisme.” És així? “D'alguna manera, ho crec. No sempre ni per a tothom, però en tot cas em convenia per a la trama. Un poeta que m'encanta, Josep Maria Fonollosa, és molt més dur amb la visió de la família. «La família es la mano que te mantiene la cabeza bajo el agua», va escriure. I Doris Lessing, que m'ha marcat molt, deia una cosa així com que «escollim presons per viure-hi a dins»”.

I aquestes frases i reflexions apareixen potser perquè la literatura ha de ser alguna cosa més que entreteniment? Ha de dur un missatge, un ensenyament? “No em proposo res més que ser honesta amb el món que creo... És cert que se m'han acostat tot de desconegudes i m'han fet comentaris com ara «has escrit el llibre que totes volem llegir», i alguna afegia «i que totes voldríem viure!», i ja m'agrada, però només he volgut explicar una història”, comenta divertida Batallé.

Escoltant això no es pot evitar pensar si l'obra té un públic ideal. “Suposo que encaixa més amb lectores d'entre 40 i 50 anys perquè s'hi poden sentir identificades amb unes reaccions i mancances que als 20 o 30 encara no et planteges i que a partir dels 60 ja t'han passat de llarg. En tot cas, però, he creat un personatge i les seves circumstàncies, no una obra generacional”.

Iolanda Batallé va començar la redacció de Faré tot el que tu vulguis fa quatre anys, “abans de l'èxit de Les ombres de Grey”, justifica. La primera versió tenia unes 300 pàgines. La vuitena versió, la final, només 150. Altres autores com Imma Monsó també s'han declarat seguidores del mètode de depuració del text per deixar només l'essència. No són imprescindibles 500 pàgines o més per explicar una bona història. Ni una trilogia.

Sobre les escenes de sexe, afirma que “volia trobar l'equilibri entre la grolleria i la carrincloneria. De fet, m'ha resultat més fàcil escriure algunes escenes de sexe que altres de relacions familiars”, un tema de molta fondària a l'obra, per cert.

Pel que fa al premi, Batallé assegura: “Em va fer una il·lusió especial guanyar el Bertrana per la meva vinculació amb Girona des de sempre [hi estiueja de tota la vida, de fet i va sempre que pot] i amb el mateix Prudenci Bertrana, que va ser el gran ignorat de la seva època. Des del 1968, quan va començar, sóc la novena dona que el guanya i admiro gairebé a totes les que m'han precedit”.