CRÍTICA
Àngel Quintana
Els fantasmes de la memòria
Centro histórico és la primera part d'un díptic promogut des de la Fundació Guimarães Ciutat Cultural Europea. Mentre la segona part, titulada 3X3D, suposa una reflexió sobre l'ús estètic del 3D signada per Jean-Luc Godard, Edgar Pera i Peter Greenaway, Centro histórico pren com a pretext la ciutat de Guimarães per articular una sèrie de discursos que tenen com a nexe comú la qüestió de la memòria, encara que aquesta sigui disseccionada a partir d'una fàbrica tèxtil desapareguda, un ascensor, una tasca popular o les estàtues del centre de Guimarães. Els responsables de l'operació són Victor Erice –que torna directament a la pantalla cinematogràfica després dels seus treballs a l'espai museístic–, Pedro Costa, Aki Kaurismäki i Manoel de Oliveira.
En el conjunt de Centro histórico, la pel·lícula que captiva i brilla amb llum pròpia és Vidros partidos, un treball de 35 minuts en què Erice torna a explorar l'espai evocador de la memòria des d'una perspectiva fantasmagòrica. El punt de partida és la fàbrica tèxtil de Rio Vizuela –tancada l'any 2002–, de la qual Erice pren com a pretext una fotografia dels seus menjadors plens de gent. La fotografia ens porta cap a un temps d'esplendor de la fàbrica. Un grup de personatges evoquen la memòria. El primer cop que parlen ho fan mirant directament a la càmera, d'esquena a la fotografia. El seu testimoni d'aparença documental té un contrapunt de ficció. Els textos estan escrits i ells es converteixen en responsables de recitar uns monòlegs que parlen d'històries viscudes, d'ombres que no poden retornar. En la segona part, el poder evocador de la fotografia, com a captura d'un instant mort, serveix perquè els personatges mirin la imatge i intentin interpretar l'evocació de l'instant. Erice construeix una pel·lícula poètica en què la paraula serveix per construir imatges i en què la imatge evoca allò que Siegfried Kracuer va definir com l'acte de la redempció física. Redimir la memòria implica redimir allò que ha mort.
Kaurismäki i el cambrer silenciós
El segon treball més singular és la proposta, O Tasqueiro, d'Aki Kaurismäki. Un personatge callat que treballa de cambrer en un petit restaurant de Guimarães. Amb l'estètica freda i minimalista de Kaurismäki, el cambrer portuguès ben bé podria ser una rèplica dels protagonistes de Nubes pasajeras. Al seu entorn hi ha alguna cosa que s'enfonsa i que no pot retornar.
Mentre la mirada dels estrangers cap a Portugal resulta efectiva i brillant, la dels dos cineastes portuguesos és més erràtica. Pedro Costa filma Sweet exorcism a partir de la presència misteriosa de Ventura, el protagonista de Juventude em marcha. Guimarães és vist a partir d'un ascensor i de la relació amb un soldat. El passat colonial i la història portuguesa ressonen enmig d'un espai tancat poblat d'estranyes ombres. Manoel de Oliveira tanca la pel·lícula amb O conquistador, conquistado una petita broma lleugera i maliciosa sobre el viatge turístic i els seus discursos. Fa la sensació que el vell Oliveira es pren amb broma i distància l'encàrrec i que juga a evocar les pedres per riure's de les formes de construcció de la memòria.
