La matèria fràgil dels somnis

Com Agrippina, l'òpera de Händel que va encetar la temporada, Cendrillon no s'havia representat mai al Liceu. I això que, combinant elements de l'òpera bufa i un lirisme postromàntic propi del seu autor, és una obra agradosa de Jules Massenet. Estrenada el 1899, més d'un segle després hi ha arribat amb una direcció musical brillant d'Andrew Davis; una posada en escena de Laurent Pelly, que juga escenogràficament amb unes parets i unes portes corredisses on hi ha escrit l'inici d'aquest conte de Perrault sobre la Ventafocs creant la sensació d'un llibre que s'obre i es tanca, i l'encant vocal i dramàtic de la mezzo Joyce DiDonato, una magnífica Cendrillon que encapçala un bon repartiment en què destaquen les contrastades Ewa Podles, assumint divertida la madrastra amb el seu timbre greu de contralt, i una aclamada Annick Massis, soprano de coloratura que enfila els aguts encarnant una fada que pot recordar la interpretada per Delphine Seyrig a Peau d'âne, adaptació fílmica de Jacques Demy d'un altre conte de Perrault.

Precisament, tot i que la fantasia posada en escena aparentment pugui fer pensar en Walt Disney, Laurent Pelly és més a prop de Demy en la lectura dels contes de fades: una projecció de l'imaginari, un desig de transfiguració que crea un món tan fràgil com els somnis o potser com els mateixos humans, fets de la matèria dels somnis. És per això que els millors moments del muntatge, potser coincidint amb els de l'òpera de Massenet en l'aspecte musical, arribin amb el III acte i el quadre primer del IV acte: després de la festa en què ha aparegut transformada per la fada padrina, Lucette (Cendrillon) creu la versió de la madrastra, segons la qual el príncep blau ha comprès que la “desconeguda” que l'ha fascinat és un engany; el pare diu a la filla que tornaran al camp d'on no havien hagut de marxar; la noia, però, decideix fugir sola amb la idea de morir sota l'alzina de les fades, però allà coincideix (primer sentint-se sense veure's i és molt bonic) amb el príncep blau, que busca la seva estimada; quan Lucette desperta, creu que tot ha estat un somni. I potser, certament, tot és un somni. Quan tot es fa evanescent, fugaç, fràgil, és quan el conte es fa veritat.