L'equívoca fragilitat de Joan Fontaine
Fa uns dies van morir amb poca diferència Eleanor Parker i Joan Fontaine, la qual, tot i que gairebé va arribar al seu centenari, no va aconseguir sobreviure a la seva germana i enemiga Olivia de Havilland, que continua viva amb 97 anys. Van tenir molts d'anys per reconciliar-se i van tenir el mal gust de no aprofitar-ho. Elles reconeixien que s'odiaven des de petites i a Hollywood, que hi disfrutava amb aquesta rivalitat, van tenir l'oportunitat de competir per papers, premis i fins i tot amants que van esperonar la gelosia i la rancúnia. Tenint present el seu rostre dolç, tot i que un cert somriure esbiaixat potser esbossa una mica de cinisme, i la fragilitat de molts dels seus personatges, em sorprèn que Joan Fontaine fos tan freda per dir: “És possible separar-se d'una germana, igual que d'un marit”; o tingués la llengua tan llarga i verinosa per ironitzar sobre la presumpta infidelitat de Marcus Goodrich, casat amb Olivia de Havilland: “Està malament que un marit escriptor tingui moltes dones i un sol llibre.”
Encara que tinguem consciència que una cosa són els personatges i una altra les persones que els interpreten, podem tendir a confondre-ho. No sé gaire res de la vida personal d'Eleanor Parker, però em sorprendria que fos una bleda havent interpretat una dona que, elegant i torbadora a la jungla brasilera de la colonialista The Naked jungle / Cuando ruge la marabunta, és capaç de respondre “si sabessis alguna cosa de música, sabries que sona millor el piano que ja ha sigut tocat” al brusc terratinent, amb el qual s'ha casat per poders, i mascle reprimit que encarna Charlon Heston quan aquest li retreu que hagi tingut abans relacions sexuals amb altres homes. En tot cas, sé que és estúpid, però em sorprèn que, amb la cara de no haver trencat mai un plat a Sospita, Joan Fontaine hagués rebutjat poc després la felicitació de la germana quan va guanyar l'Oscar per aquesta pel·lícula de Hitchcock. És clar que ella va dir que Olivia de Havilland, que competia pel mateix premi per la deliciosa comèdia Hold Back the Dawn / Si no amaneciera, va mirar-la com si volgués saltar per sobre de la taula i estirar-li els cabells. Mon dieu! Qui ho diria també d'aquella que va interpretar la dolça Melanie Hamilton, tan bona?
Joan Fontaine és la rossa menys eròtica del cinema de Hitchcock. No perquè no pogués traspuar erotisme, sinó perquè el cineasta va destinar-li dos personatges femenins acomplexats i temorencs: a Rebeca, se sent amenaçada pel fantasma de la primera senyora de Winter a través del culte a la morta que exerceix la governanta de Manderley, i a Sospita és una hereva milionària que tem que el seu marit (un ambigu Cary Grant) s'hi hagi casat per diners i vulgui enverinar-la amb el got de llet il·luminat per Hitchcock. Tanmateix, també es diu que la segona senyora de Winter, aparentant ser una “mosca morta”, es casa per arribisme social. És clar que associo Joan Fontaine a Hitchcock, però si tenia ganes d'escriure'n és per la seva presència en una pel·lícula de Max Ophuls, un dels meus cineastes preferits: Carta d'una desconeguda, una adaptació de la nouvelle homònima de Stefan Zweig realitzada l'any 1948 als EUA amb nostàlgia vienesa pel director austríac. Com en el cas de la protagonista de Rebeca, no sabem el nom de qui, conscient de la seva mort pròxima, escriu la carta en l'obra de Zweig. Ophuls va posar-li el nom de Lisa per encarnar a través seu l'obsessió amorosa: una dona que decideix consagrar la vida a un home que, si va estimar-la, va ser fugaçment i que, en qualsevol cas, és incapaç de reconèixer-la en les breus i successives trobades que mantenen en el curs del temps. Tan fràgil i a la vegada tan obstinada, Joan Fontaine mai no va tenir tanta llum al seu rostre. I tanta ombra: què du a la fatalitat de la passió?
