El ‘loser' i el gat Ulisses

A O brother, were art thou, film de l'any 2000 ambientat en l'època de la depressió dels EUA, Ethan i Joel Coen utilitzen el tema I'll fly away de manera recurrent i parcialment anacrònica (la cançó és, de fet, de primers dels anys trenta, però es fa present amb la versió de Kossoy Sisters enregistrada l'any 1956) per acompanyar l'odissea del protagonista pels camps a la vora del Mississipí a la recerca d'uns diners (sempre comporten problemes en els films dels germans cineastes de Minnesota) robats i amagats. El cas és que aquest film, inspirat en passatges del viatge d'Ulisses, remet a la música folk de finals dels cinquanta que ocupa el centre d'Inside Llewyn Davis / A propósito de Llewyn Davis, amb la qual els Coen aporten un relat circular que també invoca la mítica narració homèrica, tot i que el protagonista va donant voltes (de casa en casa i de sofà en sofà) sense tenir un lloc al qual tornar. O potser qui fa el viatge, a través de l'antiheroi amb guitarra que se n'ha de fer càrrec de manera inesperada, és un gat anomenat Ulisses.

El títol original de la nova pel·lícula dels Coen també ho és de l'únic disc enregistrat pel seu protagonista fictici, si bé, com en el cas d'altres personatges, s'inspira en les peripècies de diversos cantants folk nord-americans dels anys cinquanta i sobretot en les memòries d'un d'ells, Dave Van Ronk, al qual Llewyn Davis també li manlleva cançons. No és que Llewyn Davis sigui una transposició ficcionada del real Van Ronk, sinó que els Coen han imaginat el personatge i les seves circumstàncies a partir d'unes memòries que descriuen l'ambient del Grenwich Village, el mític barri artístic de Nova York, en una època en què la música folk era bescantada, de manera particular per la bohèmia circumdant afecta al jazz. De fet, Llewyn Davis és un perdedor condemnat al fracàs que representa una època de transició del folk durant la qual, just abans de l'aparició d'uns cantants que van fer-se representatius i és per això que l'acció se situa l'any 1961 en què va irrompre Bob Dylan, uns músics van fer-hi una nova aproximació impregnant-se de vells discos per recollir el caràcter brut i realista del blues del Mississipí tot assajant a l'hora d'expressar els seus propis desigs i emocions a través d'aquesta música.

Es diu que els Coen voregen el cinisme mostrant-se implacables amb els seus personatges, sovint víctimes mesquines de la pròpia cobdícia. No és el cas del protagonista d'Inside Llewyn Davis, de manera que, sense arribar a ser-hi complaents, relaten la seva odissea amb una certa emotivitat malenconiosa. És així que no renuncien a la seva fatalista mirada amarga i al seu humor lacònic, però aporten un film pausat que, sense que te n'adonis, va atrapant-te amb la seva tristesa, que també habita en els ulls d'Oscar Isaac (un dels enamorats de la sàvia Hipàtia a Ágora, d'Amenábar) encarnant aquest Ulisses modern entristit pel suïcidi del seu company musical i que, en un moment de crisi, vol embarcar-se a la marina mercant. Si bé l'escenari preferent és el Grenwich Village, un dels millors passatges del film té a veure amb un viatge cap als inferns que du el protagonista a Chicago amb la immensa presència (en tots els sentits) de John Goodman. Quan torna, els temps, certament, van canviant.