Passió, desordre i exili

Lou Ye és un cineasta xinès que va ser castigat a no poder filmar durant cinc anys al seu país. Tot va començar l'any 2006 quan Lou Yi va escandalitzar les autoritats xineses amb Summer palace, una història d'amor que tenia com a rerefons la revolta de Tiananmen de l'any 1988 i que volia ser un retrat de la generació sorgida d'aquest conflicte i el recel que aquesta manifestava contra tot passat del seu país. Lou Ye no ha volgut mai ser un cronista dels canvis del seu país com Jia Zhang-Ke o Wang Bing –per parlar dels dos cineastes xinesos de les darreres generacions amb més suport internacional–, sinó que s'ha volgut convertir en una mena de cronista de la passió amorosa i el desamor, malgrat que això i el seu reconeixement al Festival de Canes l'hagin convertit en un director marginal.

Love and bruises, presentada a la Mostra de Venècia de l'any 2011, és el resultat de la prohibició. A diferència d'altres cineastes asiàtics que s'han sentit enlluernats per París i la seva mitologia –els taiwanesos Tsai Ming Liang i Huo Hsiao Hsien– i han acabat rodant-hi les obres més impersonals de la seva valuosa trajectòria, el cas de Lou Ye és un altre. Mogut per la prohibició, va trobar una novel·la que parlava de la relació que una noia xinesa tenia amb un obrer francès i l'ha convertit en una pel·lícula millor que moltes de la seva anterior filmografia, marcada moltes vegades per un esteticisme estèril.

Love and bruises explica una història molt simple. Hua, una estudiant xinesa que viu a París, coneix per casualitat Mathieu, un obrer d'origen àrab que treballa en el món de la construcció. La relació entre els dos funcionarà com tota relació possible. Les troballes desembocaran en una relació passional i l'amor donarà lloc al desamor, al desgast i al cansament. Al llarg de la pel·lícula hi ha la voluntat de mostrar la relació amorosa com una relació desordenada. El desig provoca l'atracció dels cossos, però l'exili interior que viu la protagonista provoca que no se senti segura en la relació que té amb el seu amant i que, més enllà dels carrers parisencs, hi hagi sempre la projecció cap a la Xina que ha deixat. En canvi, per al jove obrer el fet de ser l'amant d'una estrangera exòtica provoca les bromes fàcils dels seus companys de feina i una altra forma de marginació. La darrera part de la pel·lícula està marcada pel retorn d'ella a la Xina i la dificultat de poder trobar-hi alguna cosa que li permeti reconciliar-se amb un món que va deixar, que ha enyorat però que ja no reconeix com a seu.

Lou Ye filma la relació dels dos personatges amb una càmera que no para de moure's, com si volgués mostrar la inseguretat que envolta la passió dels personatges, les seves pors i la impossibilitat de trobar una certa harmonia. Lou Yi treballa amb una gran actriu xinesa, Corinne Yam, i amb l'actor d'origen àrab Tahar Rahim, que s'ha convertit en un dels actors de moda de l'actual cinema francès. El resultat és una pel·lícula que vibra amb certa intensitat i que esdevé un bon antídot contra l'excés de pel·lícules asiàtiques edulcorades que han proliferat els darrers mesos.