Un desig permanent de reinvenció

En el cinema d'Albert Serra hi ha un desig permanent de reinvenció. La clau no consisteix a provocar sinó a provar i mostrar allò que els altres no han fet però que es pot arribar a fer. Història de la meva mort pot semblar la pel·lícula més moderada de Serra. En el transfons hi ha dos personatges històrics –Casanova i Dràcula–, una reflexió sobre la transició entre dos temps –il·lustració i romanticisme–, un joc de contrastos estètics entre la llum i la foscor. Tot això hi és i adquireix rellevància, però sobretot hi ha el desig de desarticular les bases del cinema històric per passar d'una trama plena de diàlegs sobre un món que s'acaba a un assaig formal en què es planteja com el cinema pot destruir i aniquilar tots els referents per anar cap a l'abstracte.

Al final del viatge que proposa Albert Serra la performance ocupa l'espai de la posada en escena i veiem que, des del tractament fotogràfic fins al so, passant per la lògica del muntatge, estan alterats per trobar una forma que pugui donar presència estètica al sinistre. Casanova es presenta com un vell impotent, atrapat en les seves màscares, mentre que Dràcula és un ésser espectral que acaba donant forma física a allò tan diàfan com és la materialització física de la por.

Serra demostra un cop més que és un dels pocs creadors cinematogràfics disposats a anar lluny, mantenint-se fidel a una curiosa dialèctica basada en la reconciliació entre unes arrels marcadament populars i un posicionament clarament avantguardista.