estrena
bernat salvà
Vulnerabilitat i solitud
Anders és un jove noruec de 34 anys que està acabant un tractament de rehabilitació per addició a diverses drogues. Tot i que la pel·lícula adapta una novel·la del 1931: Le feu follet, de l'autor francès Pierre Drieu La Rochelle, està ambientada en l'actualitat i es basa també en personatges reals. El director, Joachim Trier, ha estat a Barcelona per presentar la pel·lícula, que al 2011 va anar al Festival de Canes i va passar després per diversos festivals. “Del llibre em va interessar sobretot el personatge, és un tipus de persona que he vist al meu voltant –explica Trier en una entrevista a El Punt Avui–. Algú que té una gran integritat, però alhora és autodestructiu. Les coses són fabuloses, perfectes, o no són res. No hi ha res entremig, per a aquesta gent. Tenen grans ideals sobre el món, són molt crítics, i molt intel·ligents, però són incapaços d'acceptar que no es compleixin les expectatives del que consideren que hauria de ser la vida. Els falta sentit de l'humor, autoironia... Per mi és un personatge molt melancòlic.”
Louis Malle ja va adaptar la novel·la a El fuego fatuo (1963) i va convertir el protagonista en un alcohòlic, però Joachim Trier ha estat més fidel a l'original: el protagonista és un drogoaddicte en recuperació. És també un tipus de personatge que coneix bé. “Oslo és una ciutat petita, i tinc amics amb orígens socials i professions molt diferents. Alguns d'ells van esdevenir drogoaddictes. Això em va portar a fer-me preguntes misterioses: per què jo no i aquest sí? Tinc algun amic que era toxicòman i ho va amagar durant molts anys, crec que hi ha molts casos com aquest.”
Vulnerabilitat
La pel·lícula explora un moment molt delicat de la rehabilitació: “Fent recerca, vaig parlar amb terapeutes que tracten addictes a drogues i molts em deien que quan les deixen, passen per un moment molt vulnerable, que sovint acaba en una sobredosi, o en una tornada a les drogues. És una situació extremadament dramàtica, em va sobtar que entre els meus amics hi hagués un drama així, i que ningú en parlés.”
Anders, el protagonista de la pel·lícula, és un home jove, atractiu i amb un cert carisma. Però en sortir del centre de rehabilitació es troba sense expectatives, ni il·lusions, amb uns amics que han format una família, d'altres que segueixen drogant-se, sense feina... La pel·lícula es recrea en una certa melancolia que, amb la perspectiva sud-europea, ens sembla molt pròpia dels països escandinaus. Joachim Trier creu que només és real en part: “Sempre és difícil fer generalitzacions, però és cert que hi ha una tradició de melancolia a la nostra cultura. Si mires els quadres d'Edvard Munch t'adones que hi apareixen sovint personatges solitaris. Tenim una tradició pictòrica de personatges aïllats, a la natura o fins i tot a la ciutat. Però hi ha altres cultures on la melancolia té un lloc important en l'art. La gran belleza, de Paolo Sorrentino, és una pel·lícula molt melancòlica.” En tot cas, pensa que “la melancolia és també un tipus de bellesa, en el sentit del pas del temps, la mortalitat, la consciència que tots desapareixerem... Això és melancòlic, i a mi no em sembla que sigui exclusiu de la cultura nòrdica”.
Però no creu que la pel·lícula parli sobretot de l'addicció a les drogues, de la dificultat de sortir-se'n o de la melancolia. “En la vida moderna –explica–, i en concret entre les classes mitjanes de Noruega, hi ha una dificultat cada cop més gran per relacionar-se. No crec que la meva pel·lícula parli només d'addicció a les drogues, també parla de solitud, d'una crisi existencial.”
