Qui veu els artistes?

A molta gent li costa d'entendre que els artistes han de menjar per viure. En aquesta ciutat aparador en què s'està convertint Barcelona, a molta gent que té les garrofes assegurades li surt de manera natural apropiar-se i aprofitar-se del talent dels artistes per seguir engreixant, en benefici propi, la marca d'una urbs que sí, que és molt creativa, ja ho sabem, coi, però que no s'alimenta de l'aire –tot i que, quasi.

A molta gent li costa d'entendre que els artistes no són, en la seva gran majoria, uns bohemis integrals amb vides desordenades. Els artistes acostumen a tenir família i, no com a caprici sinó com a necessitat, un espai de treball que els suposa una despesa extra, a part de la llar. Els artistes són gent normal i corrent. Bé, amb un matís: viuen com gent normal i corrent però, per allò de la genialitat, creen coses extraordinàries que a tots plegats ens ajuden a viure d'una altra manera. Millor, sens dubte.

Com que això costa tant d'entendre, i més ara que amb l'excusa de la crisi ens volen fer creure que l'art i els artistes són el més prescindible del món, n'hi ha que ja en tenen el pap ben ple. I res a perdre si ho denuncien.

Quin sentit té avui per a un artista exposar en una galeria? Si és jove, la il·lusió i els amics més entusiastes el fan sentir dalt d'un núvol. Ja en caurà, ja. Si és un artista amb una carrera d'anys, que ha anat veient com s'apagaven els llums de neó que alguns li havien encastat al front amb el lema atenció! promesa, doncs ja és una altra història: és tanta la invisibilitat i, sovint, el menyspreu que han de suportar els artistes que ni exposar a Consell de Cent els és una motivació. I no només perquè no venen res, que res vol dir res, sinó perquè l'interès pel que fan és nul.

A Jordi Fulla i Jo Milne, la seva galeria, la Trama, els va programar una nova exposició per a aquest final d'hivern. S'entén, és clar, que dels seus treballs artístics recents. “No ens venia gens de gust. Com tants altres companys, estem cansats i avorrits: seguim en actiu, però per a què i per a qui?” Desencisats amb el cru i dur panorama actual, van decidir que aprofitarien l'oferiment per fer una cosa radicalment diferent. Una cosa que tingués a veure amb les misèries que pateixen els artistes de diverses generacions marcats per unes institucions que els ignoren, per unes polítiques culturals inexistents i per una societat que cada vegada els sent més lluny de les seves inquietuds.

I aquesta cosa és una exposició col·lectiva que s'inaugurarà el 6 de març amb un mosaic de materials diversos que la trentena d'artistes que han respost a la iniciativa de Fulla i Milne [vegeu peça] han manllevat dels seus solitaris tallers. Són materials modestos, uns 800 objectes delicats i sensibles molt vinculats al seu procés de treball, a la seva cuina creativa; no hi ha cap obra capital justament per reivindicar el seu ofici, que sobretot consisteix a pencar i a pensar un munt d'hores. D'aquí el títol de l'exposició, Iceberg z46 (fins al 8 d'abril): el que el públic veu a les exposicions és tan sols la punta de l'iceberg de la feina d'un artista.

Fulla i Milne, dos artistes de gran potencial creatiu, s'han limitat –tot sembla tan senzill i ho és tan poc– a teixir aquests fils per invocar una causa i una rebel·lió comunes. El col·lectiu d'artistes no ho està passant gens bé, però és ben possible que a la Trama s'hi acostin els quatre gats de sempre. Mentre a d'altres llocs, posem-hi l'Arts Santa Mònica, tenen intencions de relativitzar i de frivolitzar el problema amb festes cíniques i absurdes, a la galeria del carrer Petritxol ensenyaran una altra cara, ep! força menys glamurosa, que en definitiva es resumeix com començava aquest article: els artistes han de menjar per viure i el seu sobreesforç cada cop rep menys atenció per part de ningú. No es confonguin, no és un tema de caritat, que és com molts conceben les ajudes als artistes. Més que ajudar-los, als artistes se'ls ha de respectar i entendre.