Serenitat d'un nàufrag

La lectura de la sinopsi argumental de la nova pel·lícula de J.C. Chandor, que va revelar-se amb Margin Call explorant amb agudesa el món dels taurons de la banca a propòsit de la crisi de Wall Street del 2008, pot ser que no resulti estimulant: un veler que navega per alta mar ensopega amb un contenidor a la deriva que esquerda el casc i obliga l'únic ocupant de l'embarcació a afinar l'enginy i la traça per intentar sobreviure. Si no els atrau i fins consideren que han vist tota mena de nàufrags, superin els prejudicis perquè, amb aquesta trama mínima, el film aconsegueix mantenir la tensió i l'atenció amb una austeritat extrema sense buscar l'impacte i carregar el dramatisme.

Per a aquesta aventura, Chandor ha comptat amb un Robert Redford en plena forma que, amb una sobrietat expressiva gens aliena a l'actor i orgànica amb la naturalesa del film, compon un personatge a través de les accions sense traspuar pràcticament emocions. Aquest home, de la vida del qual no sabem res i ni tan sols el seu nom, procura no desesperar-se, mantenir-se serè, pensar i actuar per fer front a l'adversitat amb els recursos de què disposa, però que són cada cop més limitats per les circumstàncies: no funcionen l'equip de navegació i la ràdio (com es pot suposar, si bé moltes de les contrarietats i obstacles més o menys previsibles es fan presents d'una manera que fa que no semblin forçades pel guió, sinó derivades naturalment de la situació) i, a més, una tempesta incrementa la destrossa de l'embarcació i la precarietat. Convidant a una reflexió sobre l'existència, la supervivència haurà de produir-se amb un progressiu despreniment de tot el que, de fet, sembla fer-la possible.

És probable sentir-se fascinat davant del treball amb les mans que desplega l'únic personatge de Cuando todo está perdido. És una pel·lícula centrada en la gestualitat, però, juntament amb l'acció física. Es mostra un home que pensa perquè els seus actes no siguin inútils. Potser pot estranyar la tranquil·litat del personatge, el fet que no expressi emocions i que només exclami un fuck en tot el film, però d'aquesta manera s'esbossa subtilment la seva psicologia: el seu capteniment serè, els seus gestos curosos i precisos, defineixen un caràcter. Com que és una pel·lícula sense diàlegs, se n'ha parlat del silenci, però hi ha un treball important amb el so que fa sentir el de qualsevol gest i la presència del mar i de l'aire.

La pràctica coincidència en el temps amb Gravity fa que se'l pugui comparar amb aquest altre film sobre la supervivència. Però la diferència no és només que el film de Cuarón invoca la immensitat de l'espai i el de Chandor transcorre en la immensitat de l'oceà (Índic). A més, en tots dos films els accidents són provocats per residus a la deriva que apunten l'abast de la contaminació ambiental. Però Cuando todo está perdido és una proposta sense trucs ni concessions que defineix els límits experimentals als quals pot arribar una producció de la indústria nord-americana. Ni tan sols es recrea en belles imatges. Potser és menys rendible que Gravity, però és més radical, en certa manera més honesta i, curiosament, més sorprenent.