Somriures i màgia

A aquestes altures no descobrirem el Mag Lari, aquest geni de l'il·lusionisme que, malgrat la seva joventut, ja fa dues dècades que és al peu del canó oferint el seu catàleg d'efectes inimaginables, tant com el sentit de l'humor que l'ha fet tan característic. Diumenge va tornar a recalar a terres gironines, “a pagès” com diu fotent-se'n amb els seus aires impostats d'urbanita de la capital. Concretament al Teatre de Salt, on les dues funcions de matí i tarda van saldar-se amb un ple de gom a gom com sol ser habitual per disfrutar d'aquest mag mediàtic. Ja va preguntar si el públic no tenia res més a fer que anar a veure'l a ell, perquè no es va estar d'advertir de bon començament que de màgia en veuríem poca. Mitja veritat, perquè si bé és cert que entre gags d'humor –amb molta crítica d'actualitat–, números musicals, canvis de vestuari, jocs de llum i efectes especials tot sovint sembla que la màgia quedi en un segon pla. Però quan aquesta apareix, llueix. Del seu repertori en l'espectacle La màgia del Mag Lari, destaquem el número de la girafa dibuixada en un full de paper (en què astorats podem apreciar com el dibuix es transforma en aquest animal) i el d'escapisme com a gran colofó (en un clar homenatge al seu referent, David Copperfield). Com sempre, Josep Maria Lari va jugar amb referents retro, com aquell delirant número de màgia animat pel mític Eloise de Tino Casal. Així com de la cultura pop actual, com quan apareix vestit de groc a l'estil Uma Thurman a Kill Bill per oferir el clàssic número dels sabres, o també quan remet a un altre film més recent de Quentin Tarantino com és Django unchained per actuar en l'esmentat número final, espectacular deslligant-se en un segon i intercanviant-se amb el seu ajudant a l'escenari per cloure amb un the end.