La reconciliació entre drama i cinema espectacle

Per què 12 anys d'esclavitud ha sigut la millor pel·lícula quan la majoria de grans premis de la nit dels Oscars 2014 anaven per a Gravity? Per què Alfonso Cuarón ha estat considerat el millor director i no ho ha estat Steve McQueen? Les dues preguntes són clau per entendre el rerefons d'una edició en què tot semblava beneït i en què l'única sorpresa ha estat veure com l'Oscar a la millor pel·lícula i al millor director no coincidien.

El reconeixement de Steve McQueen podria haver suposat la reconciliació entre l'art contemporani i la institució del cinema, però els Oscar 2014 tenen una altra lectura. 12 anys d'esclavitud i Gravity representen dos models de cinema gairebé antagonistes, que han patit un curiós rentat de cara. Gravity podria formar part del sistema de pel·lícules de gran format amb efectes especials. Pot ser vista com un blockbuster que enlluerna els espectadors perquè proposa una curiosa demostració de com és possible arribar a construir un dispositiu que permeti mostrar la ingravidesa a la pantalla. Tota la pel·lícula funciona a partir d'un sistema de trucatges de postproducció que no juguen ni a mostrar la seva visibilitat immediata ni la seva majestuositat. Com la majoria de pel·lícules que privilegien el sentiment de l'atracció al voltant dels trucatges, allò que es pregunta l'espectador és: com han pogut arribar a fer això que estic veient? La pregunta es transforma en obsessiva per a qualsevol espectador i acaba suplint l'interès de la història que s'explica. Allò que menys interessa és saber el destí dels dos cosmonautes perduts a l'espai; en canvi allò que s'imposa és la precisió tecnològica que acompanya la seva posada en escena. Premiar Alfonso Cuarón i reconèixer Gravity posa en evidència que la indústria dels efectes especials i de la creació d'imatges per ordinador està transformant els models de producció del cinema de Hollywood. L'aposta, però, té poc a veure amb l'any en què Hollywood va reconèixer el tercer capítol d'El senyor dels anells, de Peter Jackson. En aquella ocasió es va premiar l'èpica espectacular, amb Gravity s'ha premiat una petita mutació cap a un intimisme d'allò espectacular. És evident que la pel·lícula d'Alfonso Cuarón està plena de trampes i acaba resolta de forma convencional. De tota manera marca un abans i un després dins d'un potent sector industrial i no podia quedar-se amb alguns premis secundaris.

12 anys d'esclavitud, de Steve McQueen, estaria a l'altre costat de l'espectre cinematogràfic. La pel·lícula és una clara aposta per un cinema dramàtic, ben narrat, ben interpretat, en què es revisa un capítol fosc de la història americana com és el de l'esclavitud que Hollywood sempre havia amagat. La pel·lícula esclata en un moment en què Hollywood sembla voler refer alguns capítols de la seva història recent i triomfa en el moment en què se celebra el 40è aniversari en què Martin Luther King va pronunciar el famós cant a l'alliberació dels afroamericans: I have a dream. És com si amb 12 anys d'esclavitud es volgués premiar el classicisme però també des d'una òptica nova. El drama que s'explica afecta l'interior de la societat americana, qüestiona les seves pròpies arrels i acaba llançant una denúncia cap a una societat que sembla disposada a canviar. És com si l'era Obama necessités una pel·lícula que netegés el passat i Steve McQueen, un videoartista anglès obsessionat per filmar el cos, els hagués ofert la pel·lícula ideal.

Premiar Gravity i 12 anys d'esclavitud no suposa un simple premi autocomplaent a l'statu quo hollywoodià, sinó que, en el fons, implica arribar a admetre que en el segle XXI ni els efectes especials ni els drames són els mateixos que abans.