En defensa de Jacqueline

La personalitat de Pablo Picasso és una de les més controvertides del segle XX i ho demostra el fet que les versions que existeixen sobre el personatge són tan diverses com contradictòries. Del Picasso misogin i pervers n'han parlat exdones com Françoise Gilot i nétes com Marina Picasso, però d'altres donen una versió més humana del pintor. És el cas de la periodista Pepita Dupont, que el 2007 va publicar a França La verdad sobre Jacqueline y Pablo Picasso, un volum on reivindica la figura de l'última esposa de l'artista i del mateix creador malagueny.

És una defensa aferrissada de la parella ja que l'autora, quan era redactora de la revista Paris Match, es va fer amiga íntima de Jacqueline en els últims tres anys de la viuda del pintor, que el 1986 es va suïcidar d'un tret al cap. El llibre de Dupont no ha agradat gens a la família de l'artista, ja que sobretot tots els fills vius de Picasso (Claude, Paloma, Maya) i la mateixa filla de Jacqueline, Catherine Hutin, són titllats, entre d'altres coses i sense excepció, de familiars només interessats en l'infinit rèdit econòmic que significa ser descendent de Picasso.

Set anys després de la seva polèmica publicació a França, el llibre va arribar a mans de l'editora d'Elba, Clara Pastor. A l'editora, segons confessa, la va fascinar el to àgil del llibre i fins i tot els tocs roses que Pepita Dupont dóna, sobretot pel que fa a l'apassionada història d'amor de Pablo i Jacqueline. Pastor va traduir el llibre al castellà per tal de publicar-lo en l'excel·lent col·lecció d'assajos artístics de la seva editorial. Es va topar de cop, però, que el llibre havia estat objecte de denúncies per difamació per part de la família de Picasso. Un dels judicis el va guanyar Catherine Hutin, raó per la qual l'edició espanyola del llibre, que acaba de sortir, porta per ordre judicial una inserció en tots els exemplars explicant que l'autora va ser condemnada per difamació. El tema més polèmic que va provocar la denúncia és l'afirmació de Pepita Dupont que Jacqueline va fer testament i que la seva filla ho sabia i que, en canvi, aquest mai no va aparèixer. “Jo vaig veure el testament”, assegura Dupont, al seu pas per Barcelona per presentar el volum. Segons l'autora, el document contindria la donació que l'esposa de Picasso va fer de 61 obres a l'Estat espanyol i que, en canvi, mai no es va realitzar. “No sé la raó, potser perquè no es va trobar per escrit aquesta voluntat. Però Espanya hauria d'haver lluitat més aconseguir la donació”, diu l'autora.

Segons Dupont, tant Jacqueline com Picasso eren molt generosos, i recorda la donació de ceràmiques al Museu Picasso de Barcelona de Jacqueline, així com la de La dona de la còfia de l'Època Blava, que precisament la viuda de Picasso va donar a Barcelona durant una visita de Pasqual Maragall a casa seva. L'anècdota és que Maragall no va voler el marc original del quadre i se'l va emportar a Barcelona dins del maleter del cotxe, embolcallat en una manta. “Jacqueline era molt generosa, per això mai no es va vendre ni un sol quadre. Tant per a Pablo com per a ella els quadres no eren una font de negoci. L'art, per a ells, era una manera de viure, d'existir. En canvi, els hereus de Picasso s'han venut el seu nom a un cotxe, quan ell no sabia ni conduir! És estúpid!”, exclama.

El llibre és també una rèplica al també sucós Sobrevivir a Picasso, de Françoise Gilot (publicat també per Elba), a qui Dupont es dedica a desmentir en punts tan delicats com el fet que, segons l'autora, Gilot va intentar recuperar Picasso després d'haver-lo deixat. “Hi ha unes cartes que tenia Jacqueline que ho demostren”, conclou.