Sense utopia davant la vida

L'òpera prima de Jan Ole Gerster s'ha convertit en un dels grans èxits del cinema alemany del darrer any. Guardonada pels premis de l'acadèmia del cinema alemany, ha tingut un gran ressò com a crònica àcida sobre la manca d'utopia d'una joventut que converteix la passivitat en el seu sistema de vida. El protagonista és un estudiant que no acabarà mai la carrera de dret, que no té cap expectativa de futur i que no pot creure en la utopia. La manca d'un demà a l'horitzó el porta a refiar-se de la vida, però aquesta el converteix en un ésser aïllat que no para de posar en dubte quin és el paper de la seva masculinitat en un entorn en què els rituals masculins cada cop li resulten menys atractius. Niko es troba lluny del seu pare, un empresari de golf que té poc a veure amb el seu veí addicte al joc de futbolí, o amb els seus amics que intenten lligar com poden amb les jovenetes de les quals diuen estar enamorats. Tampoc li agrada parlar de futbol, ni somniar a poder arribar a algun lloc a la vida. Ell no creu en les borratxeres com a camí per demostrar-se res a ell mateix. Perdut en un món sense camins per agafar, la pel·lícula acaba descrivint una crònica molt àcida del present. Rodada en una contundent fotografia en blanc i negre, amb un to de pel·lícula jove de poc pressupost, té un cert encant encara que es queda massa en la superfície. Sembla que tingui por de gratar i anar més enllà de la descripció planera d'un món en què acaba dominant l'aïllament, la incomunicació i l'estranyesa respecte a l'entorn. Oh boy acaba sent una crònica del tedi enmig d'una societat que vol marcar el destí de l'Europa contemporània, però que té problemes quan es veu reflectida en el seu propi mirall.