Amor per l'escultura

Josep Canals (Sant Andreu de la Barca, 1955) no s'empetiteix quan reconeix que treballa per a altres escultors, alguns de molt prestigi, als quals destina bona part del seu temps. És ben bé al contrari: tot i que pel seu caràcter introvertit no presumeix de res, el reconforta la seva dedicació a altres artistes amb menys ofici. Ell en té molt, moltíssim, i la seva generositat per compartir-lo és immensa. Des de fa més de tres dècades, exerceix feliç la seva feina en el seu paradís de l'Empordà, on s'hi va instal·lar per treballar intensament al costat d'un dels seus grans mestres, l'escultor Marcel Martí. Però Canals té una altra vida artística: també és un creador amb una obra personal. I tan personal. Poc coneguda pel gran públic, però molt valorada pels entesos perquè té un lirisme propi. Canals és un escultor amb fixació per un sol tema: la cinta de Moebius, una forma misteriosa que han explorat altres creadors, però cap amb tanta obsessió com ell. Va començar a esculpir-ne a principi dels noranta. I no ha parat, ni sembla tenir cap intenció de fer-ho.

Estar entregat en cos i ànima a aquesta figura matemàtica no l'ha fet caure en cap rutina artística. Mai no es repeteix, com si la mateixa Moebius li anés xiuxiuejant a l'orella que mentre no defalleixi sempre descobrirà noves maneres d'abordar-la. Aquesta riquesa s'imposa a l'exposició que la Fundació Valvi de Girona presenta, fins al 26 d'abril, amb un títol que defineix molt bé el que ha sigut, i el que és, la trajectòria d'aquest artista pencaire com pocs: Josep Canals, 40 anys picant pedra.

Una primera peça de ferro, petita, de l'any 1996, obre un recorregut fascinant que té per cloenda un marbre d'aquest 2014. Canals numera al títol totes les seves obres. La darrera Moebius que ha fet du el número 126. El marbre és, d'entre tots, el seu material predilecte, pel sobreesforç que li exigeix. “Hi tinc una relació de plaer i de dolor”, explica.

L'exposició, integrada per 30 escultures d'una elegància corprenedora que rivalitzen amb la bellesa de les formes de la naturalesa, alterna petits i grans formats, tot i que són aquests segons els que més apassionen l'artista. Canals és home de reptes. Al seu taller, situat a Casavells, regnat per la pols i per un ordre calculat, hi té un exèrcit d'eines impossibles de comptar. N'hi ha algunes d'especials que ell mateix es construeix per solucionar problemes que cap eina tradicional no pot afrontar. Aquests enginys improvisats, “molt simples”, en diu ell amb la seva característica humilitat, són la millor demostració del que l'estimula: barallar-se amb l'obra fins que alliberi la força que conté al seu interior.

Hi ha molta puresa en les seves peces. S'hi deixa la pell perquè quedin ben acabades i irradiïn tota la seva intensitat. El seu procés creatiu neix de maquetes de poliuretà. És a petita escala on assaja l'harmonia que després aplica a l'escultura. Als noranta, buscava una solidesa que ara ha mutat en formes més subtils. La seva dèria més recent són unes formes esfèriques que volen soldar l'eterna fractura entre art i vida.

Metòdic i perfeccionista, Canals s'ocupa fins i tot de crear les peanyes, una autèntica prolongació de l'obra d'art que sustenten. Tot i ser un escultor d'adscripció tan clàssica –“m'hi hauria trobat ben còmode al renaixement”-, el seu treball no gira l'esquena a la contemporaneïtat, està compromès amb el seu temps perquè ens aporta allò essencial que tant ens priva la realitat d'avui: serenor i reflexió.