Albet,

Josep Rafecas és el president de la Federació de Teatres Amateurs de Catalunya. Efectivament, ell comprova que, any rere any, és habitual trobar produccions que beuen d'Agatha Christie o Alfred Hitchcock. Un exemple? Enguany la companyia Sala Cabanyes de Mataró i Tempo Teatre, de Sant Jaume d'Enveja, presenten en les mostres que es van organitzant arreu de Catalunya (i presumiblement en el seu teatre del municipi) La ratonera. Cosina germana és Trampa mortal, d'Ira Levin, que Amics de les Arts de Terrassa representa a l'Espai A, la xarxa d'arts escèniques amateurs de Catalunya.

El president admet que és molt atractiu per als amateurs perquè són peces de llarg repartiment i perquè la trien “per gust”, independentment de la repercussió: mentre que el teatre amateur no depèn del públic per a la seva economia, en el professional és primordial. I, com diu el president de la Federació de Teatres Amateurs, “una de les dificultats d'aquest tipus d'espectacles és que, un cop descobert qui és l'assassí, rarament es tornarà a veure, deixa de tenir el ganxo principal”.

Els nous corrents de dramatúrgia catalana (i els no tan nous, també) utilitzen sovint el thriller, la intriga, com a reclam d'atenció a l'espectador, tot i la dificultat que genera tenir un pla fix a escena, sense els tràveling, les persecucions ni els primers plans reveladors del cinema i la televisió.

Ella qualifica muntatges seus com són Les nenes no haurien de jugar a futbol o Litus, per exemple. Hi ha una intriga que l'espectador no descobrirà fins a la darrera escena.

Si Buchaca cita Jordi Casanovas com a autor que també busca en la intriga un ressort d'atenció de l'espectador (La ruïna o, fins i tot, Una història catalana o Pàtria, les seves darreres) el teatre també és un element clau en moltes obres de Jordi Galceran, més o menys còmiques (Paraules encadenades o Carnaval,amb uns delinqüents malalts que provoquen un desassossec notable a platea). Si la novel·la negra és difícil, “el terror és impossible de fer en teatre”, creu l'autora. Perquè la convenció teatral ja indica que tot és mentida, és una representació i amb aquesta premissa és molt difícil fer creure estar en un perill.

Quan encara no existia el cinema, el grand guignol feia molt d'efecte. Treure unes vísceres de vaca de darrere d'un taulell, fent veure que eren d'una dissortada víctima de l'escenari deixava impactat l'espectador de la barraca. Avui, evidentment, es tindria més com un joc que no pas com un fet desagradable. Nao Albet, que amb Marcel Borràs han treballat tant des del grand guignol com, sobretot, en la contemporaneïtat més rabiüda, perpetren habitualment escenes que duen implícita una violència i un thriller molt cinematogràfic. Albet admet que la violència “és el que permet aproximar-te a la brutalitat del món”. Treballs com els de Rodrigo García (va ser polèmic en el primer Radicals lliure el sacrifici d'un llamàntol en directe) o Angélica Liddel, que ha abanderat el teatre del dolor autoinfrigint-se talls i extraccions de sang,aporten a la violència una veritat indiscutible. Per Albet, que ara és al Tantarantana amb una enèrgica adaptació de l'obra de Bolaño i porta Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, Agatha Christie signa treballs que funcionen desenvolupant una intriga que distreu. Un ingredient que un determinat espectador busca. Ell, però, està més interessat en la violència per arribar a la veritat i desassossegar la platea.