La curació d'un home

Arnaud Desplechin ha aportat pel·lícules tan personals i estimulants com Comme je me suis disputé..., Esther Kahn, Rois et Reine i Un conte de Noël, relats complexos habitats per personatges neuròtics, paranoics i depressius. També hi ha un malalt a Jimmy P., amb la qual el cineasta francès ha rodat per primer cop als EUA inspirant-se en Psicoteràpia d'un indi de la plana, un llibre de Georges Devereux publicat l'any 1951 en què aquest psicoanalista i antropòleg francès (un estudiós dels indis mohaves considerat un pioner de l'etnopsicoteràpia) explica el procés d'anàlisi de Jimmy Picard, un indi peus negres que va ingressar a l'hospital militar de Topeka (Kansas) un temps després d'haver combatut a França durant la II Guerra Mundial. Jimmy P. tenia una ferida al cap i tenia vertigen, pèrdues de consciència i d'audició. El seu malestar també l'havia fet alcohòlic, com en el cas d'Ira Hayes, un altre indi que va combatre a la mateixa guerra i que va inspirar un dels personatges de Banderes dels nostres pares, de Clint Eastwood.

A l'hospital militar van diagnosticar Jimmy Picard com a esquizofrènic, però, confiat a Georges Devereux, aquest va percebre que les ferides que pertorbaven el pacient sobretot ho eren de l'ànima: el traumatisme a causa de la guerra, la seva marginalitat com a indi, les pors que l'havien dut a l'entotsolament. El psicoanalista va dur el pacient a explorar somnis i records en un procés terapèutic que va originar una relació d'amistat entre dues persones tan diverses entre si però que potser compartien una certa marginalitat (els orígens de Devereux eren jueu-hongaresos i era una figura estranya en la comunitat científica), amb un comportament antagònic encarnat en l'actuació dels seus intèrprets respectius: Benicio del Toro (de la mena d'actors que valen per diverses ètnies) és l'esquiu i reconcentrat Jimmy P. i un pletòric Mathieu Amalric és l'extravertit i expansiu Devereux. A partir del relat del psicoanlista, el film reconstrueix la relació entre aquests dos homes constituint-se com una obra lluminosa i humanista.

Explicant la història d'un home que pot ajudar un altre home, Arnaud Desplechin remarca una idea que esbossa en films anteriors: la paraula compartida és coneixement que allibera i, per tant, ajuda a viure. Més clàssic que l'habitual en la seva manera de filmar, fent invisible l'estil a l'americana, Desplechin continua essent un hereu de Truffaut, l'empremta del qual és a les cartes dites mirant la càmera (i, per tant, els espectadors) i en una certa estima pels petits i els grans salvatges.