Sergio Mora i el seu Big Bang personal

Sergio Mora (Barcelona, 1975) va començar com a il·lustrador. No ha deixat de ser-ho, però també fa pintura i còmic. I és un habitual de les revistes alternatives. Ara, això pot semblar part de la modernitat actual. Però fa vint anys aquest concepte no acabava d'entrar prou en els circuits aleshores més tancats dels il·lustradors, dels artistes i dels autors de còmic. Per sort, i també gràcies a l'actitud de creadors com Sergio Mora, aquestes barreres s'han trencat. Una mica com la feina del galerista Miquel Alzueta, que trencant també amb certes convencions de les sales d'art ha creat un espai multidisciplinari. Fins fa pocs dies, Mora exposava a la galeria d'Alzueta al carrer Sèneca de Barcelona amb una selecció de les darreres obres i sota el títol de Big Bang.

El primer salt de la il·lustració a la pintura que va fer Mora va consistir a donar consistència pictòrica a les seves icones preferides. El senyor Spock, el segon de la nau Enterprise, és un dels personatges que apareixen de manera recurrent en moltes de les seves obres. Però si bé Mora porta el món de la ficció al llenç, també ho fa amb la realitat. Sovint, l'autor es caricaturitza i es converteix en personatge de ficció. De fet també ha fet performances i les seves presentacions solen ser un exercici coral de representació del seu univers.

Per tant, el seu món no només es transporta amb un quadre, sinó també en la colla d'amics i artistes que sempre l'acompanyen. En aquest sentit, Mora sempre ha tingut un sentit de sociabilitat en el procés de creació i, sobretot, d'exhibició de la seva obra. Lewis Carroll, Dalí, les sèries de televisió, la cultura pop, Kafka, Grosz i els souvenirs espanyols són alguns dels seus referents a la seva obra. Però aquest univers està patint una transformació. L'autor, que també signa com a Magicomora, comença a sentir-se una mica replè de tant farcir la seva obra d'aspectes narratius. En un intent d'emprendre un nou camí, Mora treballa amb gruixos de pintura que sobreposa a fons que intueixen la seva representació, com el David Bowie d'Aladdin Sane. L'ocultació del univers convencional mitjançant formes orgàniques fa intuir que l'autor intenta desmarcar-se, a l'hora de pintar, de la seva herència com a il·lustrador.