La música és un art sense fronteres

La Sala Apolo de Barcelona torna a rebre avui, en el marc del Festival del Mil·lenni, el combatiu Rachid Taha, tot un símbol de la França més rebel. “No hi ha tema social sobre el qual no m'interessi cantar”, contesta quan se l'interroga al voltant de quins aspectes de la societat mereixen avui ser cantats amb més contundència. “La guerra, la misèria, la condició de les dones...” Taha, nascut a Algèria però establert a Lió quan tenia només deu anys, figura entre els artistes més incisius d'aquesta França multicultural de tombants de segle que va tenir entre els seus grans símbols la multiracial selecció de futbol, que integraven Zidane, Barthez, Djorkaeff i tota la resta –guanyadora, en plena consolidació del Front National de Le Pen, del mundial del 1998– i un concert a Bercy protagonitzat poques setmanes després per Taha, Khaled i Faudel, que acabaria plasmant-se en disc (1, 2, 3 soleis) i popularitzant entre la joventut francesa la música raï, d'imponents efectes hipnòtics i sorgida a principis del segle passat a Orà, la part d'Algèria on Rachid Taha va néixer, l'any 1958. “Sóc conscient de l'impacte del disc –ens reconeix Taha–. A França, sí i, de manera més profunda, als països àrabs.”

Taha, protagonista a Catalunya de concerts demolidors (a la rambla del Raval dins del BAM de l'any 2000, per exemple) però, també, de tots els retrets (un concert en profund estat d'embriaguesa, a Vilanova i la Geltrú el 2005), arriba ara a Barcelona amb un disc ben sòlid: Zoom (Naïve, 2013), amb el qual invoca icones com ara Elvis Presley, Kurt Cobain o la cantant egípcia Oum Kalsoum (1904-1975). “Tots ells, a la seva manera, són profetes, en el sentit que ens obren els ulls i ens guien. Són personatges atípics, però honestos. Es pregunten coses constantment i pateixen haver de viure en el dubte, sempre en la corda fluixa.” Justin Adams, un bon coneixedor de la música nord-africana n'és el productor. “El vaig conèixer en un concert de Robert Plant [Adams forma part de Sensational Space Shifters, amb els quals el cantant de Led Zeppelin visitarà Catalunya aquest estiu) i, quan em va tocar pensar en un productor, hi vaig recórrer, m'encanta el que va fer amb Tinariwen.” Taha, autor fa uns anys d'una celebrada versió de Rock The Casbah, de The Clash, té Mick Jones entre els convidats del disc. “La influència de The Clash, en efecte, és enorme”, reconeix. “Quan, el 1981, van tocar al Mogador de París els vaig donar un casset de Carte de Séjour [la seva antiga banda] i, molts anys més tard, Mick Jones, quan em va dir que la meva versió de Rock The Casbah era millor que la seva, em va tirar tota una floreta.”

Considera que la música africana no cal que faci cap aportació al rock (“el rock prové de l'Àfrica... ja em sembla una bona aportació”) i que, tot i que els temps canvien, la música popular continua sent “un art sense fronteres”. “A diferència de les fronteres –diu–, que no són ni art ni populars”.