Un deliri bíblic simpàtic

En un moment del llibre del Gènesi es parla que en el món de Noè hi havia gegants. Darren Aronofsky es pren la qüestió literalment i construeix uns gegants de pedra que semblen sorgits d'un encreuament entre les criatures d'El senyor dels anells i Pacific Rim. Aquests gegants de pedra, presentats com a guardians del vell Matusalem ajudaran a construir l'arca i permetran que Noè i la seva família puguin alliberar-se dels malvats fills de Caïm que poblen la terra. Explicada la pel·lícula d'aquesta manera pot semblar un veritable deliri. Qualsevol estudiós de la Bíblia la pot trobar irrespectuosa, però en el fons Noè no és res més que un curiós deliri simpàtic en què Darren Aronofsky recupera el kitsh d'El manantial i li dóna estètica de blockbuster. En la pel·lícula veurem com el diluvi té forma de tsunami, com les al·lucinacions de Requiem for a dream prenen forma d'al·lucinacions sobre la creació del món i com el poder del Déu justicier permet que sorgeixin boscos del no-res o que les floretes creixin per art de màgia. Tot plegat fa la sensació que Aronofski ha tret tot el pitjor del seu gust i que ho porta cap al deliri més extrem. És com si el cineasta és posés contínuament a la corda fluixa per demostrar que és capaç de dirigir una pel·lícula absolutament impossible.

El deliri que envolta Noè, però, acaba convertint-la en una pel·lícula simpàtica. No és tant un pèplum a la manera antiga, sinó una mena de recreació mística sobre el renaixement d'una humanitat que estava condemnada a ser extingida. Tot té el seu punt de partida en la diabòlica serp que Noè veu en somnis, i continua amb el fet que la humanitat no són els descendents d'Abel, sinó de Caïm. Aronofsky juga amb la grandiloqüència, però de manera progressiva porta la pel·lícula a un cert intimisme. El profeta que ha de salvar la humanitat i totes les feres està convençut que és el símbol de la fi de la raça, però un dia s'adona que la seva filla estèril està embarassada i té por que, si del seu ventre neix una nena, això tergiversi el destí que li ha marcat la providència. Tota la segona part de la pel·lícula, situada dalt de l'arca, té una forta densitat psicològica. El profeta camina cap a la follia. El sant es transforma en un criminal, mentre el Déu cruel observa impassible l'escena. Aronofsky fa que el deliri es transformi en tragèdia, que els personatges adquireixin una forta psicologia i que el blockbuster deixi d'imposar-se per acabar sorgint una mena de pèplum renovat en què allò escrit i allò inventat no paren de conviure.