Crítica
música
Un trio etern
Pertanyen a onades musicals diferents i es porten uns quants anys –els que més Sisa i Joan Miquel Oliver, separats biològicament per un quart de segle–, però és evident que tots tres comparteixen una manera molt lliure d'entendre la música i per això no sobta que hagin decidit unir momentàniament els seus destins en un projecte estrenat en l'últim Mercat de Música Viva de Vic i que han batejat oficiosament com a Col·lectiu Eternity, amb bones dosis de sana autoironia: al final del concert, mentre el públic sortia de la sala Montsalvatge de l'Auditori de Girona, una veu anava dient “Col·lectiu Eternity!” sobre un fons de música new age.
La fórmula és senzilla: tres músics de prestigi intergeneracional, que poden atreure des del públic natural de la Nova Cançó fins al client potencial del festival Pop Arb, sumen esforços i repertori per passar-s'ho bé i transmetre el seu bon rotllo als espectadors. El concert inclou divuit cançons –amb dues tandes de bisos incloses–, que queden repartides molt equitativament: sis cançons per autor. Amb la base rítmica del baixista Antonio Fidel i el bateria Xarli Oliver, més les dues guitarres de Quimi Portet i Oliver, bona part del concert s'orienta cap a un so molt rocker, en el qual Sisa s'integra sense problemes i amb maraques.
La nit va començar amb Paisatge amb anxova, de Portet, i va continuar amb Surfistes a càmera lenta, d'Oliver, encara sense Sisa, el qual no va aparèixer fins que ja havia començat la seva Coristes i numismàtics i Portet havia anunciat que el cantautor galàctic no assistiria al concert perquè, per error, hi havia anat el dia abans i havia cantat davant d'un auditori buit. Després van desfilar Hansel i Gretel (Oliver), Homes i dones del cap dret i Progresso adequadament (Portet); La primera comunió de Sisa amb Oliver com a veu solista, i el seu Petit homenet de muntanya. Portet, acompanyat només de la guitarra d'Oliver i al final també de la seva en èxtasi elèctric, va interpretar un sublim Sunny day. El fill del mestre, La rambla i Final feliç van mostrar el talent dels tres implicats en la recta final del concert, abans de donar pas a un últim bis en què la cançó d'ultramar (Pallasso), la galàctica (Aquest any follarem com folls, la promesa de Sisa que mai no falla) i la intercomarcal (La música dels astres) van tancar un concert que demostra l'existència d'una brillant línia de continuïtat al llarg dels anys dins la música catalana menys previsible.