Williams, la música d'un segle
Un llibre repassa la biografia del més popular dels compositors de cinema, soci fidel de Spielberg i autor de ‘Star Wars', ‘Superman', ‘Indiana Jones'...
El músic andalús Andrés Valverde fa molts anys que estudia l'obra de John Williams, i si ha de triar una paraula que la defineixi, no dubta a decantar-se per esperança: “Per mi la seva música representa l'esperança, és la paraula que la defineix. És perfecta per als grans espais oberts, per a aventures, històries heroiques... I fins i tot les seves obres menys populars tenen aquest aire molt esperançador.” De fet, un dels seus títols que el van llançar a la fama és La Guerra de les Galàxies (1977), que portava per subtítol: Una nova esperança. També la música de Superman remet a aquest concepte, i també la de la saga d'Indiana Jones. Però hi ha altres emocions a l'àmplia paleta de colors de la seva música: La llista de Schindler, per exemple, traça un arc que va de la melancolia a la profunda tristesa; amb Harry Potter il·lustra des de la innocència infantil dels primers films fins al'obscuritat final, i a Parc Juràssic il·lustra des de l'admiració i la bellesa fins al terror al monstre.
Va ser precisament la banda sonora de Parc Juràssic i un recopilatori d'obres de Williams per a Spielberg, comprats quan tenia 13 anys, que van convertir Andrés Valverde en un fan de Williams. Fa poc, ha publicat el llibre John Williams. Vida y obra (Editorial Berenice), que fa un ampli i documentat repàs de la seva biografia i obra. “La figura de Williams es converteix en la seva especialitat, i arriba fins i tot a viure una temporada a Boston: fonamental per entendre'l”, diu la biografia de Valverde inclosa en aquest llibre.
És des d'aquest coneixement profund que valora, en una entrevista a El Punt Avui, la importància de l'obra de Williams: “Jo crec que la seva música és la més taral·lejada en l'actualitat. Tothom coneix les melodies de Superman, Star Wars...”. Per l'autor, Williams “representa el Hollywood clàssic, la vella escola. És l'últim gran autor, l'última llegenda viva de Hollywood. Morricone també és viu, però és italià, i jo parlo dels grans compositors americans: Jerry Goldsmith, Leonard Bernstein, John Barry... tots són morts, ja.” John Williams, en canvi, continua ben actiu: ara mateix treballa en un parell de projectes, Jurassic World, una seqüela del film, i una sèrie sobre el món de Star Wars.
El binomi amb Spielberg
Nascut a Nova York fa 82 anys, John Williams és fill d'un músic de jazz que va acabar mudant-se amb la família a Los Angeles per treballar en bandes sonores de cinema. Els anys cinquanta, John va començar a col·laborar en bandes sonores de cinema i televisió (com a director, intèrpret, fent arranjaments, component...) i a partir dels setanta va iniciar “una fulgurant carrera cap a la fama”, escriu al seu llibre Andrés Valverde, amb films de catàstrofes com Terremoto i El coloso en llamas, les seves col·laboracions amb Spielberg (Loca evasión, Tiburón...),Star Wars... Una carrera que l'ha portat a aconseguir 41 nominacions als Oscars (és el segon més nominat de la història, després de Walt Disney–, i a guanyar-ne 5, a més de 18 Grammys, 3 Globus d'Or, 2 Emmys...
La seva relació artística amb el director d'E.T. es mereix un capítol a part. “El cinema de Spielberg no seria el mateix sense Williams. El mateix Spielberg ha dit que el 80 o 90% de l'èxit de les seves pel·lícules és gràcies a la música de Williams. Es van conèixer el 1972 i des de llavors són amics i col·laboren.”
L'autor del llibre, del qual es pot trobar informació al web www.johnwilliamsbook.com, recorda la genialitat de la música de Tiburón, el tema principal de la qual es basa en dues notes, mi i fa, separades només per mig to. “Amb orquestració ja veuràs com funciona”, va dir Williams a Spielberg. Però Valverde destaca que aquesta banda sonora “és molt més que això, hi ha un homenatge a les pel·lícules de pirates dels anys 30 i 40.”
“Quin és el secret del seu gran èxit?”, preguntem a aquest jove músic sevillà, nascut el 1980, que ha dedicat mitja vida a John Williams. “Per mi –diu–, s'explica per dos factors: és un músic amb molt talent, i ha tingut moltíssima sort, ha estat sempre al lloc adequat en el moment adequat.”
Una tria eclèctica a la Filmoteca
El film Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958), amb música de Bernard Herrmann, es podrà veure demà a la Filmoteca de Catalunya. És un dels títols del cicle Carta blanca escollits per Benet Casablancas, músic resident a L'Auditori, compositor i cinèfil apassionat. Autor de la banda sonora dels documentals Noteboom i Miquel Batllori. L'agudesa d'un savi, també projectats en aquest cicle, Casablancas mostra la varietat dels seus gustos en aquest cicle que s'allargarà fins al 30 d'abril. Les altres cinc pel·lícules escollides són un clàssic de Hollywood, El bazar de las sorpresas (Ernst Lubitsch, 1949); una gran epopeia del cinema japonès (Ran, de Kurosawa, 1985); el testament d'Ingmar Bergman (Saraband, 2003); 2001: Una odissea a l'espai , de Kubrick (1968), i Ascensor al cadafal (Louis Malle, 1958). Les sessions aniran precedides d'una presentació de Casablancas enregistrada.
El so de l'univers de Tim Burton
-Batman (1985)
-Eduardo Manostijeras(1989)
-Pesadilla antes de Navidad (1993) -Men in Black (1997)
Tot i néixer a Los Angeles (1953), no va descobrir el seu talent per a les bandes sonores fins que va fer amistat amb Tim Burton. Per sort, encara eren prou joves: la seva carrera, a més del cinema de Burton, inclou dos centenars llargs de films, i nominacions a l'Oscar per El indomable Will Hunting, Big Fish, Men in Black i Milk.
De l'espia seductor a l'èpica africana
-Agente 007 contra el doctor No (1962)
-Nacida libre (1967)
-Memòries d'Àfrica (1986)
-Ballant amb llops (1993)
Fill d'un projeccionista de York (Anglaterra), va créixer respirant cinema i va acabar guanyant cinc Oscars. James Bond és un punt d'inflexió en la carrera de John Barry (1933-2011), que després brillaria amb l'èpica medieval (Robin i Marian, El rei a l'hivern) i especialment amb les aventures èpiques enmig de la natura: des de Memòries d'Àfrica fins a Ballant amb llops.
Divuit cops nominat i un sol Oscar
-El Planeta de los Simios (1969)
-Chinatown (1974)
-Los niños del Brasil (1978)
-Instinto básico (1993)
Potser per allò que no s'és profeta a la pròpia terra, Jerry Goldsmith (1929-2004), un dels grans compositors de cinema nord-americans, va arribar a sumar 18 nominacions a l'Oscar, per
treballs com els esmentats més amunt, i per Patton, Poltergeist i Mulan. Però només en va guanyar un, per La profecía (1976).
Del ‘western' a gran mestre europeu
-Hasta que llegó su hora (1968)
-Érase una vez en América (1984)
-Los intocables de Eliot Ness (1987)
-Cinema Paradiso (1989)
Probablement és el músic amb més arguments per discutir a John Williams el títol de llegenda viva de les bandes sonores de cinema. Nascut a Roma el 1928, va ser company de classe de Sergio Leone, amb qui va signar algunes de les melodies més belles sentides mai al cinema. És l'autor de la música de més de 500 pel·lícules de cine i televisió, i continua en actiu.
Fellini i Coppola, poesia i mafiosos
-La strada (1954)
-8½ (1963)
-El gatopardo (1963)
-El padrí (1972)
La banda sonora d'El padrí va fer créixer encara més la seva fama, però la gent taral·leja molts altres temes seus. Nascut a Milà el 1911, va ser soci fidel de Fellini (La strada, Las noches de Cabiria, La dolce vita...) i va treballar amb altres grans directors italians com Luchino Visconti (Rocco i sus hermanos, El gatopardo...), Franco Zeffirelli... Abans-d'ahir va fer 35 anys de la seva mort.
Pirates alegres i gladiadors melancòlics
-El rey león (1994)
-Gladiator (2000)
-Piratas del Caribe. La maldición de la Perla Negra (2003)
-Origen (2010)
Nascut a Frankfurt el 1957, és el quart europeu i el músic més jove d'aquesta tria d'estrelles de la música cinematogràfica. Músic pop abans de fer bandes sonores, és conegut a Hollywood pel seu talent, versatilitat i per la seva capacitat de crear melodies extraordinàries, amb una èpica que a vegades sona alegre (Piratas del Caribe) i d'altres més melancoliosa (Gladiator).
