El Miró més pròxim

Joan Punyet Miró tenia 15 anys quan va morir el seu avi, l'artista Joan Miró, el 1983. En té, doncs, molts records, i un de ben entranyable: els diumenges a la tarda, havent dinat la deliciosa paella de l'àvia, Miró reunia els petits de la casa per veure junts El gran dictador, de Charles Chaplin. “No parava de riure!”. Era un home encantador, amb un viu sentit de l'humor, però també era “hermètic”, impossible d'escodrinyar quan estava en el seu taller, sol i en silenci. Punyet Miró va acabar estudiant història de l'art i un bon dia es va examinar ell mateix: realment sabia prou coses del seu avi?

Les ganes de conèixer-lo a fons, com a artista i com a home, el va portar a entrevistar gent que havia estat a prop seu. Va començar amb la dona d'Alexander Calder, a mitjan dels noranta, quan estava gestant la gran exposició que va comissariar a la Fundació Miró de Barcelona. Però Louisa Calder va morir poc abans de la trobada, una fatalitat que l'ha perseguit al llarg de la preparació del llibre Al voltant de Miró, que acaba d'editar ara la Fundació Miró.

I és que moltes entrevistes s'han vist frustrades per la malaltia i la mort de les persones que Punyet Miró volia incloure al seu estudi, des de la seva mateixa àvia, Pilar Juncosa, la muller de Miró, fins al gran fotògraf nord-americà Irving Penn. Però en aquests vint anys sí que ha estat a temps de conversar amb personatges que van tractar el seu avi i que hi van col·laborar ben estretament. “M'han confiat secrets perquè sóc jo, el nét de Miró.” Al llibre, s'hi han aplegat tretze testimonis. Alguns d'ells, com el fonedor Manel Parellada, la crítica d'art Maria Lluïsa Borràs o el gravador Joan Barbarà han desaparegut recentment.

La publicació és material d'experts, però amb to amè desvetlla un munt de dades noves de l'artista, de la seva manera de ser i de treballar. “Sempre s'ha dit que Miró era reservat i poc enraonador, però amb la gent de més confiança no era distant”, tot i que marcava uns límits, els de la seva intimitat. L'historiador de l'art Pierre Schneider –va morir l'any passat– li va argumentar així a Punyet Miró aquest caràcter taciturn: “Miró és l'únic que ha sabut caminar sobre el buit sense caure, i no va haver d'esforçar-s'hi. Li va ser concedit com un do. Per tant, com podia explicar-ho? Com podia dir-ne alguna cosa? De manera que callava i crec que és l'única actitud que es pot mantenir quan es té contacte amb el que és miraculós.”

De Miró, no es pot omplir cap llibre d'anècdotes; com diu Rosa Maria Malet, la directora de la Fundació Miró, a la introducció d'Al voltant de Miró, “d'ell no s'expliquen, o no es coneixen o potser no van existir, afers amorosos, baralles professionals...” “Tot en la seva trajectòria personal i professional està cenyit per un compromís polític, social i artístic ferm. Si hagués volgut, s'hagués venut un oli per un milió d'euros i s'hagués retirat a Palma”, exclama Punyet Miró. Una responsabilitat que l'estudi evoca en tota la seva dimensió. “Sota l'aparença de pagès vestit com un petit burgès, s'hi amagava un autèntic guerrer”, diu el seu nét. Els entrevistats li han revelat una pila d'històries que ho ben acrediten. Algunes de tan desconegudes com la que li va confessar el pintor i director d'escena Joan Baixas. “Miró va fer tot el que va poder per evitar l'execució de Puig Antich, fins i tot va trucar al papa perquè fes de mitjancer amb Franco,”

Pel llibre desfilen altres personalitats que van estimar Miró i van ser estimades per Miró. El fonedor Gilbert Clementi; el ceramista Joan Gardy Artigas; el poeta Pere Gimferrer; l'escultor Robert Haligon; l'artista del tapís Josep Royo; el periodista Lluís Permanyer; l'ex conservadora en cap del Pompidou de París Isabelle Monod-Fontaine; i el crític d'art Georges Raillard, que fa una de les descripcions més belles per comprendre qui era Miró: “Recordo perfectament el seu somriure meravellós i els seus ulls clars, esplèndids, uns ulls amb dues mirades, una mirada tendra, dolça, i una altra d'home violent, amb la mandíbula serrada, quan hi havia coses que no li agradaven, ja fos la política o persones que s'havien comportat malament. Aleshores tancava els punys, mentre que normalment tenia aquelles mans tan boniques... Tenia dues mirades: la tendra i l'altra, i això ho veiem en la seva pintura.”

És clar que la gran entrevista que Punyet Miró no podrà fer mai és al seu propi avi. Posats a fantasiejar, què li preguntaria? “Quina visió té de l'aspecte mercantilista de l'art”. Al llibre, Raillard aporta una frase contundent que li va dir Miró: “La gent que en els quadres només hi veuen dòlars... em fa fàstic.” I una pregunta més de nét a avi: “Com pot canviar el món un artista? M'agradaria demanar-li perquè tinc la convicció que el meu avi l'ha canviat, el món”.