Passeu i emocioneu-vos

Allò de “pas­seu i vegeu-ho” de les fires de bar­ra­ques del segle pas­sat es con­ver­teix, des del prisma del Circ d'ara mateix, en un “pas­seu i emo­ci­o­neu-vos”. El Mer­cat de les Flors manté actiu el cicle de circ con­tem­po­rani aquesta Set­mana Santa. Ja li va fun­ci­o­nar molt bé quan va reforçar la pro­gra­mació de Nadal amb aquell pas­satge de Le ver­tige du papi­llon (2006). Ara el deno­mi­na­dor comú de la mul­ti­pro­posta del Circ d'ara mateix és la sen­si­bi­li­tat extrema que bus­quen els hereus dels equi­li­bris de risc impos­si­ble. Cosí de la dansa con­tem­porània (ara que les famílies artísti­ques cada cop es fonen amb més faci­li­tat), és un circ que no narra, sinó que evoca. Que manté el seu ADN de l'equi­li­bri i també del toc de clown, però que es dis­tan­cia de l'espec­ta­cu­la­ri­tat del “més difícil encara”. Aquest és un petit tast de la majo­ria d'espec­ta­cles que ja han estre­nat a la plaça Mar­ga­rida Xirgu. Dis­sabte, Jordi Aspa aco­mi­a­dava el públic con­vi­dant-lo que s'empatxés de circ, un fet poc habi­tual a Bar­ce­lona. Fins ara.

Non Nova va mera­ve­llar amb una core­o­gra­fia a par­tir de ven­ti­la­dors i bos­ses de plàstic tune­ja­des en cos­sos humans. El joc i la màgia asso­lien un grau de bellesa i de poe­sia simi­lar a la de Pep Bou amb les bom­bo­lles de sabó. El cicle també ha permès que, per fi, Maiurta fes estada a Bar­ce­lona. Es tracta d'un mun­tatge de Los Galin­dos a cavall del fals tra­pezi i del pallasso que diver­teix i pot com­moure amb un món inte­rior molt sug­ge­ri­dor. I la banda sonora, que dia­loga contínua­ment amb l'escena, con­ver­teix la funció en una experiència vital. La tenda és un per­so­natge més de l'experiència. La massa de pa –el pare de Mar­cel Esco­lano era for­ner– ser­veix per cons­truir màsca­res, ele­ments de carac­te­rit­zació i, final­ment, una figura que fa de pèndol dalt del tra­pezi. Los Galin­dos fan, amb aquesta pro­posta deli­cada, un viatge de retorn als seus anys d'arren­cada en què el seu llen­guatge era el risc, el salt i la coor­di­nació dalt d'un tra­pezi.

També tra­fica amb la màscara i el mim Jordi Aspa, d'Escar­lata Cir­cus, a Caba­ret petri­fi­cat. Com­pleta el seu espec­ta­cle de ritme lent i que con­vida a degus­tar la ins­tal·lació, el detall, amb la força i la perícia llançant gani­vets a la seva ombra i fent petar el fuet per des­fi­gu­rar un ros­tre de fang tou. Uti­litza ele­ments arcaics i, si pot, ben pri­mi­tius. Com Joan Català, amb Pelat, que manté el seu joc amb un tronc d'una dimensió con­si­de­ra­ble. El seu tret dife­ren­cial és que inter­re­la­ci­ona amb el públic, el fa jugar (com ja es va poder veure en l'estrena de l'edició de Tàrrega). Des de l'aspror d'unes saba­ti­lles d'espart, aixeca el seu món de tex­tu­res.

Per aca­bar, Johann Le Gui­llerm, del Circ Ici. És un romàntic per­de­dor, quan rei­vin­dica les mino­ries. De fet, clama al circ per les peti­tes coses que ja no són d'interès, que han que­dat al marge. Aquest és el mate­rial del seu llen­guatge. Tot neix, tot evo­lu­ci­ona, tot mor. Aquesta és la gran­desa. Filo­so­fia i física es donen la mà a través de la poe­sia visual de Le Gui­llerm. I, a sobre, és capaç de con­vo­car un ampli ven­tall de públic, tot i que li demana ser actiu, còmplice, amb el que es viu a escena. L'artista crea apa­rells que podrien il·lus­trar els ances­tres de la roda en una expo­sició al Cos­mo­caixa, o bé imi­ten el des­plaçament dels insec­tes pel Museu Blau del Fòrum. Pas­seu i vegeu-ho, i emo­ci­o­neu-vos.