Teatre

LA SEGONA D'UNA TRILOGIA

J. BORDES

La pols del camí

El grup Arcàdia presenta la seva segona estació sobre la família a la Flyhard, amb l'ombra del pare present

Llàtzer Garcia, autor i director de la companyia Arcàdia, signa el seu segon treball de la trilogia sobre la família. Tot i que fins al 2012, Llàtzer Garcia i Arcàdia s'havien mogut per la comèdia, una mica irreverent i surrealista, la mirada a la família li ha donat una agror gens gratuïta. Ara exploten uns personatges solitaris, gens arrelats als seus familiars. A La terra oblidada (2012) el pare es negava a parlar i això provocava una reunió d'emergència dels tres fills; a La pols (sala Flyhard, des del 3 d'abril i, si no hi ha noves pròrrogues, fins al 5 de maig) l'obra arrenca amb l'oblit del germà petit d'avisar la gran que han trucat per dir que el seu pare s'ha mort. Per què el títol de La pols? Pot ser per l'afició a deixar ben lluents les copes d'atletisme de la germana gran o per l'evidència de la desaparició del pare. Instants que convoquen a preguntes consistents i a respostes sovint no del tot satisfactòries. Els personatges trepitgen la pols del camí, des del diàleg més pròxim, volent evocar John Steinbeck tot i que, en realitat, són incapaços d'adoptar aparentment la seva llengua destil·lada i rica en imatges. Els d'Arcàdia, amb aquesta pols que s'amuntega a la tauleta del telèfon, fan una ganyota ben expressiva, un punt desoladora però, esperançadors, busquen una sortida. Com el poni roig de Steinbeck, “sempre avança, sempre avança”.

En espera de la tercera producció, que en realitat va ser la primera que es va plantejar l'autor i que serà més ambiciosa, Garcia retrata prou coincidències entre aquests dos espais. L'una és una família rural; l'altra es mou per una ciutat mitjana propera a Barcelona. Són grups familiars diferents, però tenen unes similituds prou reveladores: la figura paterna té un paper clau en el passat dels tres germans. El que revoluciona sempre és el fill petit, que si a La terra oblidada construeix novel·les a partir del que recorda, a La pols assegura que no recorda res i li agrada mentir compulsivament. Tots dos, però, tenen la culpa de sentir rancor cap al pare, per qui no s'han sentit estimats. En les dues obres els avis són les persones que han generat aquesta fredor paterna, per avarícia o per desídia, respectivament. També coincideixen els perfils de la germana gran –que han volgut ser les líders de la família però que, en realitat, no tenen un destí fixat, són inconstants– i dels germans mitjans: a La terra oblidada és la que s'ha cuidat del pare, perquè és l'única que no ha marxat a Barcelona i continua vivint a prop de la casa dels pares. A La pols, tot i que no apareix en escena, és el que ha triomfat amb una feina prometedora i una parella estable (aparentment), i la preferida per una família materna, molt orgullosa dels èxits socials. També en les dues obres hi ha una persona convidada en la trobada dels germans. És la persona que prova de centrar el debat, la que aporta la racionalitat perquè és lluny de les rancúnies filials. De fet, és un element que oxigena i que aporta un punt d'esperança al discurs escènic.

A La pols, aquests tres personatges, però, tenen una ombra que deixen apuntada en l'escena. Però, des d'aquest reconeixement, seran capaços de construir un quadre final que redimeix, davant de l'escopinada final de La terra oblidada. Són personatges que insinuen un món molt més profund que un simple esquema de personatges herois o antiherois. També les transicions funcionen molt bé a La pols, gràcies a una aportació molt ben aprofitada: la partitura de The New Raemon és un element imprescindible per narrar els canvis d'espais i els ambients que es preparen. A La pols hi ha una insistència que els personatges no se saben expressar, cosa que obliga a donar voltes sobre un mateix tema i que la fa un pèl reiterativa. És una opció artística que es valora millor si s'analitza l'obra en conjunt i no per escenes (en totes les obres hi ha possibilitat de retirar rèpliques). Aquell repte que es va marcar Llàtzer Garcia d'escriure tres peces allunyades de la comèdia (tot i que hi ha acudits cínics o divertidament còmplices, per moments) ha permès descobrir una escriptura que busca més profunditat i que revela un món més de contrallum: no tan amable i brillant però molt més humà. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, tot i que és altament recomanable descobrir-se empolsegat....Amb el vell i amb el nou. Catalunya, des d'aquesta temporada, arrenca una recerca decidida a ampliar el ventall d'espectadors per facilitar l'accés a la cultura a tot tipus d'espectadors amb propostes prou fresques.

La Pols
Companyia Arcàdia
Autoria i direcció: Llàtzer Garcia
Intèrprets: Marta Aran Laura López Guillem Motos
Música original: The New Raemon
Ajudant de direcció: Muguet Franc
Dies i lloc: Fins al 5 de maig a la sala Flyhard (Alpens, 3) reserves a www.salaflyhard.com


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.