El dia dels feliços
Els escriptors acaben la diada morts de cansament, però per a la majoria la il·lusió ho compensa tot
a Anglaterra”
Des de fa quinze anys, una tropa d'escriptors agafen forces per aguantar mínimament bé les dotze hores llargues de diada amb un senyor esmorzar a l'hotel Regina del carrer Bergara. La trobada és una barrija-barreja d'autors considerable, amb espècies ben exòtiques i una fauna que, directament, dóna la nota. I no ho diem per sor Lucía Caram, tota cofoia amb el pin “9-N: votar és normal”, més visible que cap altre a la seva immaculada túnica blanca. Ni, de cap de les maneres, per la política Rosa Díez, que va ser una de les primeres d'arribar i també de marxar, sense fer gota de soroll. Ni, no cal ser maliciosos, pel periodista Pedro J. Ramírez, que va aprofitar la munió de fotògrafs per fer una sonora encaixada de mans al conseller Ferran Mascarell, mentre donava la tabarra amb lliçons d'història del segle XIX espanyol, que és del que tracta el seu llibre. Mascarell, educat però impassible, li va seguir la conversa en català.
L'esmorzar sempre culmina amb una fotografia de família –ja és això: en totes les cases hi ha de tot– en la qual no es pensin que tothom surt somrient. Hi ha escriptors que, per estrany que sembli, de bon matí fan cara de cansats i fins i tot d'angoixats. I encara no han fet ni una sola signatura. S'ho veuen a venir i ja tremolen. “Escolta, doncs que pleguin. Avui és un dia de tantes satisfaccions que ho compensen tot”, deia l'entusiasta Manuel Cuyàs, frisós per trobar-se amb els admiradors del seu llibre de debut, El nét del pirata. Una il·lusió contagiosa que compartia amb una altra firma d'El Punt Avui, Jordi Panyella, més content que un gínjol perquè la vigília de la diada els lectors li van concedir la Llança de Sant Jordi en la categoria de no ficció pel seu electritzant i fibrós Salvador Puig Antich, cas obert.
Vicenç Pagès Jordà, premi Sant Jordi 2013, ja intuïa a aquelles hores matineres que la d'ahir seria la seva diada “més bèstia”. Però se'l veia prou preparat, mentalment i físicament. “És una experiència divertida i estressant”, resumia. A prop seu, Rafael Nadal, gat vell de les maratons de signatures, també escodrinyava la doble cara d'aquesta frenètica jornada: “És esgotador, però no sóc dels que es queixen sinó dels que ho disfruten.”
Si per esmorzar la tradició porta totes les varietats possibles d'escriptors al Regina, per dinar hi ha un clàssic, més restringit, a l'hotel Condes de Barcelona. A la seva espectacular terrassa, amb una de les millors vistes, es congreguen autors del Grup 62 que fan de l'hora de dinar el seu instant màgic de repòs. “Estic desbordada, però fins demà no m'adonaré del cansament. Que quan acabarà el dia? No ho sé, a la nit aniré a una festa a Luz de Gas...”, bromejava Care Santos.
Sant Jordi és un dia especial i únic, i punt. Un tòpic? Que li ho preguntin al supervendes britànic Frederick Forsyth, que mai, fins ahir, l'havia viscut. Assegut a l'àtic de la seu de Penguin Random House, on se celebra un altre dels àpats típics de la diada, encara ara es deu estar fregant els ulls: “Estic sorprès i molt impressionat. Tants joves remenant llibres... és fantàstic. Aquesta emoció popular és impensable a Anglaterra. Allà el dia del llibre, que en realitat dura una setmana, és un negoci fred. Però aquí... l'alegria s'encomana!”. Definitivament, els escriptors més feliços són els que triomfen per Sant Jordi.