sobre la poesia de santi soler amigó
Coloma Lleal
S'ha acabat la treva
Aquest és el Santi que trobareu als versos, el que evoluciona des del marrec afectuós que canta la joia del jardí de casa, o el noi que sap que és ja “quelcom en potència”, fins a l'home lúcid i desolat dels anys de presó
La poesia d'en Santi Soler és d'una veritat que trasbalsa, perquè llegint-la se'ns fa present en Santi amb tota la seva complexitat. El Santi que coneixíem els seus amics, els seus companys d'estudi, de “feines” –amb totes les cometes que voleu posar-hi– o de conspiracions. Per això, he volgut començar amb un títol que serà familiar a tots aquells que el coneixien. Perquè així havia començat un munt d'articles, legals i il·legals. Un començament que era obertament la seva signatura. Perquè fos quina fos la seva activitat, en els seus escrits era sempre ell, a cara descoberta.
A les poques pàgines que ens n'han arribat, recollides en aquest volum, hi trobareu el Santi intel·ligent que entenia fàcilment el sentit d'un text filosòfic que a d'altres hauria costat hores i hores d'estudi. El Santi de ploma fàcil, capaç d'escriure a raig una complexa argumentació. Hi trobareu, sobretot, el Santi compromès fins a les últimes conseqüències, sense concessions ni excuses. I també el Santi solidari conscient de tenir “sota els peus aquest mateix planeta / que trepitja com jo cada home arreu del globus. / Si sabessis això què representa! / … / els camps d'arròs, les plantacions de sucre, / els sorrals infinits i les geleres, / els suburbis, les fàbriques, la jungla. / Tot: un mateix planeta”.
Hi trobareu el Santi afectuós, tant, que de vegades acabarà etzibant-nos un estirabot després d'una mostra massa explícita dels seus sentiments. I també el Santi burleta, de vegades fins i tot sarcàstic, capaç de riure's de la pròpia desgràcia –les seqüeles de la pòlio, l'empresonament– amb unes dècimes grotesques calcades de les tradicionals dels serenos o els escombriaires.
Hi trobareu el Santi que ens explicava incansable el sentit de la utopia. El Santi tan desordenat en algunes coses –ai, aquells trossos de paper, amb lletra atapeïda i sense marges, que li omplien les butxaques!– i obsessivament meticulós en d'altres.
El Santi proper i contradictori, capaç de fer-te una crítica duríssima d'un poema i, l'endemà, ensenyar-te'n un de seu i demanar-te la teva opinió amb tota la timidesa del món a la mirada.
Hi trobareu el Santi ofès, indignat amb un món que li sembla cruel i indigne, un món que vol canviar, encara que li costi la pell, perquè sap prou bé, com diu en una tanka, que “Per ser algun dia / escultura perfecta / cal, amb paciència, / patir les martellades / i els durs cops de l'escarpa”. Tema que reprèn a Un home és un cant: “Endavant!' em van dir. / jo he obert els ulls –de primer em marejava–, / he intentat esbrinar / des de la immensitat de l'univers / –des de dins d'aquest món aspre i complex– / un CAMÍ. / Cap dels traçats portava on jo volia. / … I ha calgut fer-se pas a cops de ganivet.”
Perquè, malgrat tot, és el món que estima. Aleshores, fent seves les paraules del mestre Bertold Brecht –“Ai, quina època aquesta / en què parlar d'arbres és un crim”– i rebutjant qualsevol temptació idealitzant, ens parla del seu paisatge antiidíl·lic: “És vulgar i mediocre el paisatge que estimo, / borrós i quotidià, / d'un color com gris-fàbrica / –es prega no confondre amb gris-bòfia– / de fum de xemeneia, / d'una com arquitectura / d'antiga barriada d'avantguerra. / D'altres us parlaran del verd de la pineda, / de la poètica argila del suburbi, / del cel blau sobre barques / o de les neus eternes. /I no els falta raó perquè són coses maques, / boniques, sí: / però no per estimar. / És gris i quotidià el paisatge que canto. / És vulgar i mediocre el paisatge que estimo.”
Hi trobareu també el Santi irreverent, que adorava, però, la coherència. En Santi capaç d'elaborar sistemes teòrics rigorosos i de burlar-se d'ell i dels mots, tot fent jocs de paraules sobre els mil mils i les mil olles. El Santi solitari, conscient, però, del seu aïllament forçós: “Tants pòsits al cervell m'hi han deixat una crosta. / … / I jo, / entremig dels humans, dissortadament savi, / m'he condemnat a solitud forçada.”
I per això reclama l'escalf dels altres: “Déu meu, necessitem intel·ligència / per comprendre i resoldre les coses / del món CONCRET dels homes. / Però, si et plau, una mica de vida!”
Aquest és el Santi que trobareu als versos. El Santi que evoluciona des del marrec afectuós que canta la joia del jardí de casa, o el noi que sap que és ja “quelcom en potència”, fins a l'home lúcid i desolat dels anys de presó quan, amb terrible maduresa, ens deixa un llegat dolorós, ple de ràbia i d'esperança, sense vergonya ja d'exposar-se nu amb tots els seus sentiments a la gola. I escriu el llarg poema final: quan acabi aquest bloc el llençaré, el poema antipoema de l'home oprimit i perseguit que ens recorda, potser per les circumstàncies, els ressons d'alguns dels poemes més durs d'un Evtuchenko, d'un Osip Mandelstam o d'un Joseph Brodsky: “He arribat a convèncer-me que l'única forma / que tot allò que digui resulti versemblant / no és pas només que sigui versemblant: / cal que sigui veritat; algú pot opinar / que és un preu massa car; però és el preu, no n'hi ha d'altre. / Un preu a deixar o prendre seguint les conseqüències. / … ”
I continua més endavant: “Ara és l'hora de calcular i tornar a calcular, / l'hora de ser eficaç, rendible i eficient. / El preu d'això és jugar a cartes destapades / i jo no crec que això sigui un preu massa car.”
I per aquest motiu pot afirmar: “El futur no existeix. / I el present / és que tinc trenta-un anys, deu de rodatge, / una vida completa, molt més que molta gent. / Si em morís ara / –cosa que, evidentment, em sabria molt greu– / no tindria ni dret a lamentar-me. / …/ Amb un present carregat de misèries, / amb un passat carregat d'injustícia irreparable, / voltat de gent mesquina, / entre l'oblit i els poemes de nostàlgia, / duplico la presó, tot es fa tens. / Però, al mateix temps, prenc consciència, actuo.”
I, després d'un primer esclat “de ràbia continguda”: “M'han tancat ja fa un any / en el laboratori de cobaies / del món desvergonyit de la presó.”
Arriba l'afirmació: “No sóc una cobaia, sóc un home. / Un home / voltat de morts vivents i de simis patètics. / Un home en un desert tancat per reixes, / en un camp rodejat de filferrades.”
I, finalment, una certa esperança, trista i amarga, però: “Ara, / la ràbia s'ha calmat per fer lloc a la pena, / una pena profunda / per un món trist que ha perdut el nord. /…/ La guerra d'Espanya: la més gran vergonya, el més gran carnatge, / la més gran revolta del segle més rebel. / Doncs bé, / es respira en el vent: / la guerra no ha acabat… / A través de les reixes passa el sol, / el cel blau. / A través de censures, / de mans dels meus censors, / arribes tu. / Mai la presó és completa. / Mai, ni tan sols a Espanya. / Estels errants que som tant tu com jo.”
I acaba: “Més val que deixi d'escriure, / vist que només escric cartes obsessionades, / poemes obsessionats / de les lluites que es preparen. / També, al final, per mi. / Sí, s'ha acabat la treva.” Aquest és, finalment, el Santi que trobareu en els seus versos, un Santi que se'ns mostra sempre “secret però sincer / sincer però secret”.