Invasió subtil i altres films

Un amic meu té pendent que li publiquin una addictiva novel·la ambientada en una Girona amenaçada per una invasió d'ultracossos. “Quina imaginació!”, direu alguns, però això és perquè no us heu acostat aquests dies pel Barri Vell i rodalia, perquè si fos així hauríeu arribat a descobrir quina va ser la seva font d'inspiració...

Aquests dies, sense anar gaire lluny, jo també veig gent arreu. Hordes de persones desconegudes que actuen igual, formant files ordenades i encaminades a un mateix punt. Són legió, i el que més m'inquieta és quan s'aturen per capturar imatges a tort i a dret de tot allò que els envolta. Em pregunto què coi volen abduir amb les seves càmeres, tauletes i dispositius mòbils?

Coincidència o no, el cas és que he apreciat que aquesta no és l'única invasió que pateix la meva ciutat. És primavera, ho sabem, però més que mai detecto una plaga invasora de flors, plantes, herbes i tota mena d'espècies vegetals inimaginables, que s'escampen indiscriminadament per carrers, fanals, façanes, patis que la resta de l'any estan tancats i barrats, i, fins i tot, aparadors de comerços on habitualment es desplegarien els seus articles. Voleu dir que no estem perduts?

Hi ha qui considera la cinefília una malaltia. Si és així, doctor, jo reconec que sóc un malalt de cine. Deu ser per això que pateixo aquests símptomes? O són més aviat deliris provocats per haver visionat massa films de ciència-ficció i sèrie B? No ho sé, però des que de petit vaig llegir El dia dels Trífids i de gran vaig veure L'incident (The happening), no em fio del que és verd si no està servit al plat i llest per menjar. En la pel·lícula que va dirigir M. Night Shyamalan (i que segons el guió original s'havia de titular originalment L'efecte verd) vam descobrir, no sense horror, com les plantes –a l'estil d'aquells memorables ocellets de Hitchcock– es rebel·len subtilment contra la humanitat mitjançant l'emissió d'unes toxines que aboquen la gent al suïcidi. Una contundent resposta de la naturalesa als crims que, per dir-ho així, hem comès amb ella. Terrorisme ecològic que –fa dies que ho sospito– també ens ataca a través d'aquest pol·len tan molest que escampen, entre altres, els tan venerats plàtans de la Devesa.

He de dir que tot fent un volt per la zona zero em tranquil·litzo en veure que sota el pont d'en Gómez –on, per cert, els cadenats s'han transformat en motius florals– hi ha un emotiu homenatge al festival de cinema més important de la ciutat, l'Acocollona't, especialitzat –com ha de ser– en el cinema fantàstic i de terror. L'entranyable figura que inspira el certamen cinematogràfic, la llegendària Cocollona, hi és representada artísticament, i és així que crec entendre-ho tot: en realitat tot plegat deu ser un gran muntatge de promoció de la pròxima edició... oi?!