10.000 km ben a prop

Pel cinema Truf­faut de Girona hi ha pas­sat molta gent. Car­los Marqués-Mar­cet, el jove debu­tant de 10.000 km, ho va des­co­brir diven­dres quan, impres­si­o­nat, va neces­si­tar una llarga estona per sig­nar el lli­bre de visi­tes quan va reconèixer que se sen­tia acla­pa­rat per l'enorme res­pecte que li feia com­par­tir l'honor amb per­so­na­li­tats tan admi­ra­des per ell com ara Isa­be­lle Hup­pert, Jean-Louis Trin­tig­nant o Theo Ange­lo­po­uo­los. Poc abans, el direc­tor novell també va enten­dre el perquè de la insistència del pro­duc­tor Tono Fol­guera de voler estre­nar el seu acla­mat film en aquesta sala, que es va omplir per gau­dir de la pre­sen­tació.

Tal com va recor­dar el mes­tre de cerimònies de la vet­llada, Paco Vila­llonga, Fol­guera (Bal­se­ros, Setem­bres, Bici­cleta, cullera, poma, Cara­cre­mada...) és més que un con­vi­dat, un amic que té el mèrit d'haver superat en pre­sen­ta­ci­ons sos­pi­to­sos habi­tu­als del Truf­faut com Sergi López i Isaki Lacu­esta. Ell, més que ningú, va convèncer a la dis­tribuïdora de por­tar la còpia a aquest cinema –Ava­lon ja par­lava de les vint-i-tan­tes còpies més la del Truf­faut, ens van comen­tar– i no només això; ens va rega­lar a tots els pre­sents una nit memo­ra­ble ofe­rint una pre­sen­tació amb l'assistència de l'equip sen­cer, amb el direc­tor, els actors pro­ta­go­nis­tes i el també pro­duc­tor Sergi Moreno. Algun, fins i tot, com David Ver­da­guer, apu­rant l'arri­bada amb un taxi Express encara ben mudat de la fil­mació d'un gag del Crackòvia. Per aquest esforç ja va merèixer la pri­mera ovació de la nit.

L'esde­ve­ni­ment no va defrau­dar, perquè la pel·lícula va estar a l'altura (tant fun­ci­ona com a pel·lícula comer­cial com a cinema d'autor) i els pre­sents van des­gra­nar un gra­pat d'anècdo­tes de rodatge que ser­vei­xen per enri­quir aquest film que parla sobre la distància, física però també emo­ci­o­nal, que viuen les rela­ci­ons de pare­lla a l'era d'unes xar­xes soci­als que faci­li­ten l'apro­pa­ment vir­tual. “És una pel·lícula del seu temps”, va reconèixer el direc­tor d'aquesta història que arrenca amb un pla seqüència de traca i moca­dor que dura 25 minuts i que per si sola ja con­densa la tesi d'un relat que evo­lu­ci­ona amb un dego­teig d'esce­nes que des­gra­nen el dete­ri­o­ra­ment ine­xo­ra­ble de la relació. El tre­ball amb els actors és clau i per això ens van expli­car que el càsting va resul­tar tan com­pli­cat. L'atzar i el bon ull del direc­tor van per­me­tre empa­re­llar els sor­pre­nents David Ver­da­guer i Natàlia Tena. Sor­pre­nents pel canvi de regis­tre que empre­nen. Ell, per la seva faceta més cone­guda de come­di­ant a la tele­visió, que no tant en tea­tre. Ella, perquè se la coneix majo­ritària­ment per dos papers en mons fantàstics, els de la Nymp­ha­dora Tonks a la saga Harry Pot­ter i d'Osha a Juego de tro­nos. La química que des­til·len a la pan­ta­lla fa encara més creïble aquesta història que fun­ci­ona molt per diàlegs, però també per silen­cis, fora de camps i el·lipsis, eines tan cine­ma­togràfiques com ho són la veu, la ges­ti­cu­lació i aquests ulls que tant par­len per als actors.

La pre­sen­tació també va tenir el seu punt emo­tiu perquè va resul­tar ser la clo­enda de la gira de pro­moció de la pel·lícula. A par­tir d'aquí, la gent que ha fet pos­si­ble 10.000 km emprendrà nous camins, i nosal­tres, con­vençuts que amb aquest talent que tenen els tor­na­rem a veure ben aviat.