La ciutat de Zagajewski

La ciutat de Lviv fou fundada en 1250 per Daniel Romànovitx Galitski, que l'anomenà Lvov, en honor al seu fill Lev (Lleó). Lviv n'és el nom en ucraïnès, que és el que, pel seu cantó, recull la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC); Lwów (pronunciat Lvuf) n'és el nom en polonès; Lemberyk, en jiddisch; Lvov, en rus; Ilov, en armeni; Leopolis, en grec; i Lemberg, en alemany.

Al llarg de la seva història, Lviv ha pertangut als regnes de Polònia i d'Hongria, a la dita República d'Ambdues Nacions (la confederació lituanopolonesa) i a Àustria, com a capital del Regne de Galítsia i Lodomèria; el 1920 passà a formar part de la República de Polònia, fins que, després de successives ocupacions durant la Segona Guerra Mundial (soviètica, alemanya i altre cop soviètica), el 1945 passà a formar part de l'URSS. Des del 1991, pertany a Ucraïna.

Fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Lviv fou una ciutat multilingüe i multicultural: d'acord amb el cens del 1931, a banda de la població polonesa majoritària (50 per cent), acollia altres comunitats, com la jueva (32 per cent), la ucraïnesa (16 per cent), l'armènia, la russa, la txeca i l'alemanya. Avui, la població dominant n'és la ucraïnesa (88 per cent), seguida de la russa (9 per cent), mentre que la polonesa i la jueva a penes en representen el 0,9 per cent i el 0,3 per cent, respectivament.

Lwów –em permetreu que, en endavant, l'anomeni així– ha donat figures molt remarcables de la literatura polonesa: el poeta Zbigniew Herbert i Stanislaw Lem, l'autor de Solaris, n'eren fills; Bruno Schulz, nascut a Drohobycz, a tocar de Lwów, hi va estudiar. De la generació més jove, sens dubte en destaca Adam Zagajewski (1945), la família del qual, tot just acabada la guerra, fou desplaçada i s'instal·là a la ciutat polonesa de Gliwice, a meitat de camí entre Cracòvia i Wroclaw.

En una entrevista, publicada el 2011 en aquestes columnes, Zagajewski parla de Lwów com d'un indret on “s'hi pot anar, però no s'hi pot tornar”, un indret que, tot ell, “és una mena de teatre on –diu– va viure la meva gent, on jo també hauria viscut, si no hagués estat per la història, per la guerra”. Tanmateix, amb els anys, la fascinació de Zagajewski per Lwów “no minva, sinó que creix”, un fenomen que li permet de tenir una “existència de reserva”, que li dóna força, que és “com un brollador de força”.

Alhora, però, l'Lwów de Zagajewski és una ciutat recreada, “car l'Lwów actual és una altra ciutat; no és la mateixa ciutat que, d'alguna manera, vaig poder intuir en el record del pare, de la mare...”

Zagajewski reeixí a expressar tot allò que Lwów li evoca al poema Anar a Lwów (1985), que, en opinió de la crítica, constitueix una fita encara no superada del seu vers. Anar a Lwów és, de fet, un collage de les converses mastegades dels desplaçats, escoltades a la trista i grisa Gliwice; converses i records que Zagajewski, durant anys, com un notari escrupolós, va escoltant, memoritzant, sintetitzant, fins a abocar-ho tot dins la forma ordenada d'un poema.

Anar a Lwów

Als pares

Anar a Lwów. Des de quina estació anar

a Lwów, si no és en somnis, a trenc d'alba,

quan el rou entela les maletes i vénen al món

els expressos i els ràpids. Sortir tot d'una cap a

Lwów, al cor de la nit, de dia, pel setembre

o pel març. Si és que Lwów existeix, sota

les fundes de les fronteres i no sols al meu

nou passaport, si els arbres senyalers,

els freixes i els pollancs, se'ls sent respirar encara,

com els indis, i els rierols balbotegen el seu

ombriu esperanto i les colobres com el signe

moll de l'alfabet rus es perden dins

l'herba. Fer l'equipatge i sortir, sense

prendre comiat, a migdia, desaparèixer

com s'esvanien les donzelles. I les bardanes, un verd

exèrcit de bardanes i, al dessota, sota els para-sols

d'un cafè venecià, els cargols enraonen

de l'infinit. Però la catedral es dreça,

recordes, tan vertical, tan vertical

com un diumenge i els tovallons blancs i la galleda

curulla de gerds en un racó i el meu

desig, que encara no hi era,

només horts, bardisses i l'ambre de

les cireres i Fredro l'indecent.

Sempre hi hagué massa Lwów, ningú no en sabia

comprendre tots els barris, entendre

la remor de cada pedra, abrusada pel

sol, el temple ortodox callava de nit ben altrament

que la catedral, els jesuïtes batejaven

les plantes, fulla a fulla, però elles creixien,

creixien, eixelebrades, i l'alegria sotjava

per tot arreu, a les galeries i als molinets de

cafè, que giraven sols, a les blaves

teteres i al midó, que fou el primer

formalista, a les gotes de pluja i a les punxes de

les roses. A la finestra s'esgrogueïen glaçades les forsíties.

Les campanes tocaven i l'aire vibrava, les còfies de

les monges com goletes costejaven

el teatre, hi havia tant de món que havia

d'oferir un seguit innombrable de bisos,

el públic es tornava boig i no volia

abandonar la sala. Les meves tietes encara

no sabien que un dia les ressuscitaria

i vivien tan refiades i tan soliues,

les minyones, netes i polides, corrien a cercar

la crema fresca, a les llars hi havia un xic

d'enuig i una gran esperança. Brzozowski

va venir per unes conferències, un meu

oncle escrivia un poema intitulat Per què?,

dedicat a Nostre Senyor, i hi havia massa

Lwów, res no el podia contenir, feia

esclatar els vasos, sobreeixia dels

estanys, dels llacs, treia fum per totes

les xemeneies, es tornava foc i tempesta,

reia a cada llampec, a cada fulgor, s'amansia,

se'n tornava a casa, llegia el Nou Testament,

dormia al divan a recer d'un kílim khutsul,

hi havia massa Lwów i ara no hi és

pas, creixia indeturable mes les tisores

tallaven, els freds jardiners com d'habitud

pel maig sense pietat sense amor

ah espereu fins que arribi l'escalfor del

juny i les tendres falgueres, les infinites

feixes de l'estiu és a dir la realitat.

Però les tisores tallaven la fibra al llarg i

al través, sastres, jardiners i censors

tallaven cos i corones, les podadores infatigables

treballaven, com en un àlbum infantil

on cal retallar un cigne o una daina.

Tisores, ganivets i fulles d'afaitar raspaven

tallaven i escurçaven les flonges robes

dels prelats, de les places, de les cases, els arbres

tombaven sense fressa com a la jungla

i la catedral s'estremia i els adéus eren de matí

sense mocadors i sense llàgrimes, els llavis

tan secs, no et tornaré a veure, tanta mort

t'espera, per què cada ciutat

ha de ser una Jerusalem i cada

home un jueu i només ara a corre-cuita

fer les maletes, sempre, cada dia

i anar sense esma, anar a Lwów, car és clar que

existeix, plàcid i pur como un

melicotó. Lwów és a tot arreu.

Traducció del polonès: Josep Maria de Sagarra Àngel.