port franc
Jaume VIDAL
Una caixa per viure-hi
A la mostra de l'arquitecte Matias Klotz les maquetes esdevenen petites escultures
El 1991, Matias Klotz només feia un any que havia acabat la carrera a la Pontificia Universidad Católica de Xile. Els seus pares s'havien separat, i sa mare, que aleshores tenia 48 anys, va rebre una herència. Amb els diners va voler complir un somni que ja abans havia compartit amb el seu exmarit: tenir una casa a la platja.
Va encarregar al seu fil que li projectés una casa. I així va néixer l'anomenada Casa Klotz que realment s'hauria d'anomenar Casa Germain, en honor de la propietària. Van inaugurar-la el dia del aniversari de la mare. I no només va representar la joia d'una progenitora orgullosa, la casa de la platja va representar la declaració de principis de Klotz. Tot el que era com arquitecte i tot el que volia ser en el futur.
La casa es va fer de fusta perquè així es fan moltes de les cases de la llarga costa de Xile, país on la fusta és abundant. Es tractava de projectar una casa que fos simple de construir i també fàcil d'enderrocar. Un refugi que va servir perquè l'arquitecte passés després molts estius.
Els principis bàsics que inspiraven la construcció es referien directament a Le Corbusier o a Mies van der Rohe. Uns plantejaments que mai no ha abandonat tot i que ha sabut anar més enllà amb uns projectes que responien als canvis dels temps. Com per exemple l'edifici H, a Xina.
Las principals creacions de Klotz, tenen una rèplica en unes maquetes que tenen gairebé una naturalesa escultòrica. Aquestes maquetes es presenten com a peces artístiques, que de fet ho són, a la galeria Víctor Saavedra de Barcelona (Enric Granados, 97) amb el nom de The Poetics of Boxes, perquè realment és la concepció de caixa la que estructura els seus edificis plens de llum, de finestrals o de moviment com l'esmentat edifici H, que amb l'edifici O, també a Xina, tenen a la façana una serie de peces que es mouen quan bufa el vent amb la intenció d'evocar el moviment de les fulles dels arbres.
La mostra presenta les maquetes dels edificis, que s'acompanyen de vídeos de la seva projecció real. També, com a material artístic, la mostra exhibeix una sèrie de litografies en què Klotz fa representacions de les seves construccions d'una manera molt sintètica, com un traç bàsicament gestual. Les maquetes són de fusta amb una pàtina especial que evoca una textura metàl·lica. Cadascuna de les peces va acompanyada d'un vídeo relacionat amb l'obra arquitectònica i una fitxa tècnica. També s'emet un vídeo amb imatges fotogràfiques que Mathias Klotz va fer quan el 2004 es va produir un tsunami que va afectar la costa nord de Xile, produint cinc morts i la destrucció de les característiques cases de fusta al costat de la platja. El vídeo mostra el contrast del desig de crear i construir de l'arquitecte i la realitat de la destrucció per un fenomen natural.
Tota l'exposició es concentra en un llibre que a més de les maquetes i els edificis indexats i explicats amb el seu historial tècnic i també humà, conté texts, en castellà i anglès, de Miquel Adrià, Kristin Feireiss, Hans-Jürgen Commerell i també de Mathias Klotz. Les fotografies són de Roland Halbe i permeten comprovar com les seves construccions, que mai no intenten imitar la natura, acaben integrant-se perfectament en el paisatge. Miquel Adrià destaca l'arquitectura de línies pures de Klotz, de caixes que creen uns espais nets, i defineix l'autor com un clàssic atemporal. El llibre mostra també el seu estudi-llar on la funcionalitat no s'enfronta amb la calidesa.