Roser Capdevila desvela l'impuls frenètic de narrar
Una exposició a l'Espai Santa Caterina de Girona descobreix l'obra més personal de la dibuixant, incloent-hi dietaris i teatrins
El muntatge recrea el fons biogràfic dels seus contes més populars
Un dels dibuixos més antics de Roser Capdevila que es poden veure a Llapis i... acció! representa la cua de passatgers que cada dia agafaven el tramvia d'Horta. S'hi reconeixen disciplinadament tots i cada un dels desconeguts que el costum havia tornat familiars: el que feia cara d'animal, l'endormiscat o el que sempre es gratava el nas. Es va fer un panxot de riure ensenyant-lo en acabat a les amigues. Llavors tenia tot just catorze anys, però en aquest paper ja hi ha el germen del seu estil: la complicitat, l'humor, la recreació del seu món més pròxim i, sobretot, un impuls irrefrenable de narrar que ha desplegat de manera infatigable en 350 contes publicats en menys de trenta anys de carrera professional. És una prodigalitat de rècord, només a l'abast d'una dona tan inquieta i activa com aquesta antiga cosidora i mestra d'escola que amb prou feines dorm i que projecta la seva creativitat a tots els àmbits de la vida. Ser a prop d'ella, com saben prou bé les seves tres filles bessones, comporta temptar a qualsevol moment la meravella i el prodigi.
Ahir, en la presentació de l'exposició que ressegueix la seva trajectòria al nou Espai Santa Caterina de l'edifici de la Generalitat a Girona, que ha comissariat una de les seves filles, Anna Batet, i la crítica d'art Mercè Alsina, en va donar mostres de sobres, explicant per exemple el conte d'una gallina que “va sobreviure a la massacre d'uns constructors sense entranyes que li havien demolit el galliner” amb la mateixa gravetat amb què reportaria un cas verídic, o a la inversa, referint episodis de la seva pròpia vida com si fossin les vinyetes fantasioses d'un conte. Així, navegant entre la realitat i la ficció, va descobrir facetes fins ara desconegudes pel públic, com ara la seva afició compulsiva a reciclar tota mena de capses de cartró per fer-ne teatrins o joguets que regala a la família i els amics, o la frescor entendridora dels seus quaderns d'aquarel·les, on invita a entrar al seu món més íntim des de “les sabates d'anar a recollir premis” (podeu comptar, les de cada dia!) fins als paisatges estimats o el ganivet del pa. La vena més crítica i incisiva –però mai malhumorada– emergeix en els fulls del seu dietari, ple d'il·lustracions còmiques sobre l'actualitat que van des d'una caricatura d'Angela Merckel a una paròdia dels diàlegs del Banc de Sabadell entre dos animals de corral. L'estret vincle entre vida i art es posa de manifest des del primer conte, La cosidora (1982), que evocava la seva experiència a l'empresa de disseny i confecció de roba per a la llar Brot 72, fundada amb la seva germana Carmelina, i que es prolonga en la creació dels seus personatges més inoblidables, inspirats en el naixement de les seves filles, l'any 1969, per a les quals construiria amb el marit, Joan Batet, tres incubadores de joguet –al muntatge n'hi ha una rèplica– que testimonien, rere l'aparença amable, les hores angoixoses a la unitat de prematurs.
L'exposició, que es podrà veure a Girona fins al 19 d'octubre i després viatjarà a Brussel·les i Madrid, revela també alguns secrets de la il·lustradora, com ara la seva passió per la música, “la frustració de la meva vida”, va dir, que ha exorcitzat construint-se la seva pròpia orquestrina tota de cartró pintat, i alguns parentius curiosos: va ser mestra de Lluís Homar a l'acadèmia que regentava el pare de l'actor, i és cosina germana del primer ministre francès, Manuel Valls.
