Cultura popular
50è aniversari de l'última trobada sardanista a la Selva del Camp
Paretdelgada, més que sardanes
Les trobades sardanistes de la Selva del Camp es van celebrar entre els anys 1959 i 1964
Literatura, cançó i fotografia van ser algunes de les disciplines que es van desenvolupar a l'ermita
Grau Garriga hi va erigir un monument al papa Joan XXIII
El segon aplecva coincidir amb els fets del Palau, i molts perseguits es van amagar a la trobada
Demà es commemoren cinquanta anys de l'últim aplec sardanista de Paretdelgada a la Selva del Camp, una trobada que ha passat a la història gràcies, entre altres coses, al fet que un dels assistents va tallar el cable del micròfon al cardenal de Tarragona Benjamín Arriba y Castro quan pretenia dir la missa en castellà en el transcurs de l'últim aplec, celebrat el 1964. Els aplecs sardanístics que es van fer entre el 1959 i el 1964 van ser, però, molt més que aquesta anècdota que evidencia clarament el rebuig popular a la política de la jerarquia eclesiàstica oficial connivent amb la dictadura en uns moments de profunds canvis internacionals, com ara el Concili Vaticà II. En el controlat i esquifit clima de reunió permès pel franquisme, les trobades de Paretdelgada van esdevenir una manifestació cultural viva i reivindicativa d'un país que no es resignava, que –amb imaginació i molt d'esforç– volia anar molt més enllà d'una manifestació folklòrica permesa pel règim del general Franco. Els aplecs, a més, van tenir la virtut d'interconnectar una sèrie de persones que treballaven en clau de Països Catalans malgrat les condicions adverses en les quals vivien la cultura i la llengua catalanes.
Sota el paraigua d'una Església de base militant a favor del catalanisme i amb l'empara de l'abadia de Montserrat, el grup cristià selvatà Germanor posava en marxa la primera trobada sardanística un 31 de maig del 1959. En el mateix ADN definitori de Germanor es marcava la reivindicació territorial que alimentava el grup, tal com mostra que la seva imatge inclogués les paraules Rosselló, Balears, València i Principat, segons explica un dels membres, Isidre Fonts. Un altre element que no té res de casual és que a la portada del primer programa hi aparegués un dibuix més o menys idealitzat d'un castell, il·lustració que va ser obra d'Albert Bastardes, germà d'un dels pioners de l'Editorial 62.
Provocació a la jerarquia
El programa d'aquest primer aplec incloïa ball de sardanes matí i tarda i, com no podia ser d'altra manera, dedicava tres quarts d'hora a la missa. De fet, una de les grans consecucions d'aquests esdeveniments populars va ser aconseguir que l'eucaristia se celebrés de cara al poble en un altar instal·lat a la mateixa tarima on tocaven els músics de les cobles. Per Isidre Fonts, aquest fet per si sol ja representava “una provocació” no tant de cara als representants de l'església local –el vicari Daniel Barenys i mossèn Muntanyola compartien els anhels del grup organitzador– sinó respecte a la jerarquia oficial catòlica, que es mantenia en posicions immobilistes.
Segons explica Fonts, “la música era un element clau” de la reunió perquè a través de les sardanes de concert es volia donar relleu als elements identitaris de la trobada i evitar que exclusivament tinguessin un component lúdic. Amb aquest esperit, les sardanes Juny i La Santa Espina, per la seva dimensió d'himnes, eren dues composicions que sempre eren presents en el programa de concert.
Segona edició multitudinària
A partir de l'èxit aconseguit per la fórmula inicial, el 22 de maig del 1960 es va fer una altra trobada a l'ermita selvatana que va aplegar unes tres mil persones. Aquesta convocatòria va tenir més ressò territorial, tal com ho demostra la procedència variada dels anuncis del programa festiu. En l'àmbit polític, la casualitat va fer que coincidís en el temps amb els fets del Palau, cosa que va motivar que alguns dels perseguits per les autoritats s'amaguessin en el lloc teòricament més impensable, la trobada sardanista de la Selva.
Una de les novetats de la tercera edició, duta a terme el 7 de maig del 1961, va ser la celebració del I Concurs Literari de la Selva del Camp, un premi que va guanyar el reusenc Xavier Amorós amb el poemari Enyoro la terra. Per primer cop, també, la trobada es fa amb el suport explícit no només de l'abat de Montserrat sinó també del de Poblet.
Celebrada el 20 de maig del 1962, la quarta trobada va continuar en la línia engegada amb anterioritat accentuant sobretot aquells trets relacionats amb la cultura. Des de Barcelona, també es van organitzar autocars per assistir a la trobada, que havia assolit ja una maduresa territorial i organitzativa important. En l'aspecte literari, l'aplec va destacar perquè el II Concurs Literari de la Selva del Camp en la seva convocatòria del premi Diccionari Català-valencià-balear es va repartir entre els autors Joan Fuster i Santiago Sobrequés.
En l'aspecte artístic del programa, la penúltima edició dels aplecs va comptar amb la col·laboració de Grau Garriga, artista que el 1964 s'encarregaria també del disseny del monument dedicat al sant pare Joan XXIII. En aquesta ocasió, els autors encarregats d'interpretar les cançons seleccionades del I Concurs de Cançó Catalana van ser Salvador Escamilla i Miquel Porter.
Cardenal emmudit
Una bona part de la llegenda que han adquirit els aplecs es deu a la celebració de l'última trobada, que es va dur a terme el 1964 i que volia dedicar-se a retre homenatge al difunt Joan XXIII. En aquesta reunió sardanista, hi havia de participar, en principi, l'abat de Montserrat, assistència que va ser impossible a causa de les seves declaracions al diari francès Le Monde. No només va ser una absència que es va fer notar sinó que, de retruc, va motivar la visita del cardenal de Tarragona, Benjamín Arriba y Castro. El cardenal va ser rebut amb la màxima fredor possible per part dels assistents i amb el cant del Virolai. Es volia, però, evitar els xiulets que podien acabar en aldarulls. Segons Fonts, la consigna era que quan comencés a parlar Arriba y Castro les primeres files s'aixecarien en senyal de protesta organitzada. Un tall oportú del cable del micròfon amb el qual parlava va fer que el cardenal quedés momentàniament mut.
